Centenari d'una de les veus més compromeses del con Sud

Joan Manuel Serrat, antòleg de luxe de Mario Benedetti

La selecció del cantant és una de les fites de l'aniversari del poeta i narrador uruguaià

Joan Manuel Serrat, antòleg de luxe de Mario Benedetti
4
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

Per als que van ser joves als 70, que es van endinsar en el camí de la utopia política i es van rebel·lar contra les dictadures –autòctones i llatinoamericanes–, Mario Benedetti va ser un sant i senya, com ho pogués ser la reproducció del ‘Guernica’ o la imatge del Che. L’autor uruguaià, que va morir a Montevideo el 2011, faria 100 anys aquest dilluns. Els seus poemes convertits en cançons van ser himnes de rebel·lia, mapes de l’exili i el desexili afegit (això és molt important en la joventut) a declaracions d’amor que no portaven al llit sinó a la justícia social. «‘Si te quiero es porque sos / mi amor, mi cómplice y todo / y en la calle codo a codo somos mucho más que dos», clamava Nacha Guevara amb un dels seus poemes més cèlebres musicats.

A una banda i l’altra de l’Atlàntic, el centenari del poeta, però també del narrador –no s’han d’oblidar els seus contes grisos i txekhovians i les novel·les ‘La tregua’ i ‘Gracias por el fuego’–, porta aquest dilluns moltes notícies. Per començar una  ‘Antologia poética’ (Alfaguara) amb pròleg de Joan Manuel Serrat  i feta per ell –que admet haver-se deixat portar pel seu propi gust a l’hora de la selecció–, que el 1985 juntament amb el poeta va construir el disc ‘El sur también existe’ coincidint amb el llarg exili de Benedetti a Espanya. «La meva pàtria de substitució», deia.

Aquest dilluns a l’Institut Cervantes de Madrid Juan García Montero, un dels grans seguidors del poeta, encapçala una llista de participants entre els que s’inclouen Joaquín Sabina, Marwan, Elvira Sastre, Leiva, Benjamín Prado o Juan Cruz.  I el segell Alianza publica cinc títols del seu catàleg en versió digital. Mentrestant a Montevideo, el Ballet Nacional del Sodre, dirigit per l’espanyol Igor Yebra, ultima els assajos d’un muntatge inspirat en ‘La tregua’, i a la Fundació Mario Benedetti preparen la seva correspondència amb Idea Vilariño, mestra de la poesia dolençosa. El coronavirus, no obstant, ha obligat a suspendre el Congrés que la universitat l’Alacant preparava sobre l’autor per a l’octubre, lloc on va quedar dipositada la biblioteca que l’autor tenia a Espanya. 

Ser molt popular i practicar una poesia llegible i comprensible li ha complicat a Benedetti la posteritat de cara a la crítica. Ell mateix va replicar amb orgull, més d’una vegada, en els seus poemes aquestes veus discrepants: «‘Siempre me aconsejaron que escribiera distinto / que no sintiera emoción sino ‘pathos’ / que mi cristal no fuera transparente / sino prolijamente esmerilado’». «Una part de la crítica el va tractar amb menyspreu, el va titllar de ‘simple’, que és una paraula que jo no utilitzaria mai –explica la presidenta de la Fundació Benedetti, Hortensia Campanella–. La seva poesia té diferents nivells de comprensió i crec que calen cursets especialitzats per disfrutar-la. El més important és que aquestes crítiques no han obstaculitzat el seu objectiu: arribar a la gent».

Un ego controlat 

Malgrat la mitificació, o potser precisament per això, Benedetti per qui el va conèixer va ser un home tan senzill com la seva poesia. Campanella, que acaba d’actualitzar la biografia que va aparèixer poc abans de la seva mort, ‘Un mito discretísimo’ (Alfaguara), deixa clara la seva modèstia, que alguns han qualificat de timidesa. «Diguem que el seu ego estava controlat d’una forma natural i no s’estenia. Se sol recordar que ell mateix agafava el telèfon de casa seva i que anava a comprar el diari personalment, i és veritat. Mai es va amagar darrere de la seva fama, que era immensa».

Notícies relacionades

Tota l’obra de l’autor està solcada per l’autobiografia, la del noi de classe mitjana, el retrat de la quotidianitat i la seva parla senzilla, el seu treball com a transportista, empleat d’una immobiliària, taquígraf i funcionari, que alimentarien les seves narracions, però també demanen pas l’exili, la seva lluita política, el periodista i el poeta, el seu amor incondicional per la seva dona Luz, companya durant 60 anys, la mort de la qual va portar el poeta a abandonar definitivament Madrid i traslladar-se a Montevideo.

Però si hi ha una característica que l’hagi marcat és la capacitat que els seus poemes es convertissin en cançons. Serrat ho diu en el seu pròleg, «no tota la poesia val per ser cantada ni tots els poetes serveixen per escriure cançons». A més del Noi del Poble-sec i la Guevara, la poesia va tornar amb les veus de Daniel Viglietti, Pablo Milanés o Alfredo Zitarrosa. «A Mario li agradava col·laborar amb els músics i moltes vegades transformava els seus poemes i els feia rimar per adaptar-se a la cançó», explica Campanella.  Al poeta li agradava obrir-se pas en altres disciplines, com el cine, que adorava. Per això es va prestar a aparèixer com un vell mariner a  ’El lado oscuro del corazón’, d’Eliseo Subiela recitant ‘Corazón coraza’ –«‘porque eres mía / porque no eres mía / porque te miro y muero / si no te miro amor / si no te miro’»-. Ho va fer amb una picada d’ullet a la seva infància, quan estudiava al Col·legi Alemany. En aquest idioma llegeix el poema que li dedica a una prostituta que l’ignora olímpicament.  Poques vegades li degué passar.