CRÍTICA DE CINE

Crítica d''Orígenes secretos': 'thriller' de superherois amb humor absurd

zentauroepp54637783 icult freire origenes secretos200825171819

zentauroepp54637783 icult freire origenes secretos200825171819

1
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Orígenes secretos ★★

Direcció:  David Galán Galindo 

Repartiment:  Javier Rey, Brays Efe, Verónica Echegui, Ernesto Alterio, Leonardo Sbaraglia

País:  Espanya

Durada:  100 minuts

Any:  2020

Gènere:  Thriller, comèdia

Estrena:  28 d’agost del 2020 (exclusiu a Netflix)

‘Orígenes secretos’ és una carta d’amor a l’univers dels còmics, però també al ‘Se7en’ de Fincher, del qual pren la seva essència argumental i alguna cosa d’aquella estilitzada morbidesa tan influent en el ‘thriller’ de finals dels noranta. En el seu debut llarg, adaptació d’una novel·la pròpia del 2016, Galán Galindo posa dos investigadors molt diferents (el policia estoic de Javier Rey i el ‘nerd’ dels còmics de Brays Efe) rere el rastre d’un assassí en sèrie que no escenifica pecats capitals, sinó els instants originaris de superherois com Hulk, Iron Man o la (primera) Torxa Humana.

Alhora que ‘thriller’ amb traces de ‘buddy movie’, ‘Orígenes secretos’ és un cas estrany de pel·lícula espanyola superheroica, però en la seva equació guanya la comèdia d’accent absurd. De vegades, comèdia romàntica: el personatge de Rey es cola per una cap d’homicidis (Verónica Echegui) amb afició al cosplay. Les escenes mes còmiques arriben amb d’Ernesto Alterio com a forense i, en breus aparicions, Carlos Areces com a relatiu fanàtic del còmic («jo és que m’ho baixo tot d’Internet»).

Notícies relacionades

L’encreuament de gèneres, però potser més encara, la barreja d’imaginari fantàstic universal i sabor local, recorden el primer Álex De La Iglesia, en particular a ‘El dia de la bestia’ (fins i tot fa aparició estel·lar l’Edifici Carrión o Capitol). Però aquí no es detecten les empremtes de Berlanga i Azcona en els diàlegs, de comicitat massa basada en l’insult, ni sembla que es busqui l’impacte visual amb la mateixa insistència. 

D’altra banda, es pot qüestionar si l’enfrontament entre gent «normal» i «friki» que planteja la pel·lícula, desenvolupada el 2019, no és ja una mica antic: fa temps que el ‘geek’ és part del ‘mainstream’, si no l’únic ‘mainstream’. Sigui com sigui, la potencial segona part seria bona notícia: tampoc anem sobrats en el cine espanyol de directors posats en cultura pop i disposats a fer malabarismes amb els gèneres o vestir els actors amb capes i leotards.