'Lo que sembramos': Les llavors verinoses del racisme

No hi ha gaires primeres novel·les que es puguin equiparar en saviesa constructiva amb aquesta de l’escriptora afroamericana Regina Porter, ni tampoc en l’equilibri entre la càrrega de denúncia política i la polida edificació d’un món novel·lesc vast i detallat. Híbrid de novel·la de família i novel·la riu, ‘Lo que sembramos’ inclou mig segle de vida americana a través de nombrosos membres de diverses generacions d’una mateixa família. Cada capítol canvia d’època i de personatge focal, unes vegades per presentar vívidament una escena, d’altres per oferir sumaris temporals que compendien extensos períodes a través de successos significatius. Així comença la novel·la, amb un esplèndid capítol que inclou la vida de ‘Pez Gordo’ James des dels quatre anys (1946) fins als gairebé 70 (2009), envoltat pels seus nets Elijah i Winona. El canvi d’òptica narrativa, del gran angular a la mirada telescòpica, al costat del vaivé temporal i la nòria de personatges poden desconcertar al principi, però l’escriptora brinda la llista de ‘dramatis personae’ –no és casualitat que Porter es donés a conèixer com a dramaturga– al costat de la indicació dels anys en cada capítol perquè el lector pugui orientar-se.

Notícies relacionades

Serrat corona la seva trajectòria

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

D’aquesta manera, el que sembla una estructura laberíntica es revela a poc a poc com un mecanisme d’accés a la vida històrica i mental d’Agnes Christie, una dona afroamericana que, en els revessos i adversitats patits, no deixa de ser representativa de la major part de les dones negres als Estats Units. Agnes es va casar amb un veterà del Vietnam, Eddie Christie, després que un traumàtic abús policial l’obligués a deixar el seu nòvio Claude. L’episodi, que la va marcar per sempre, està narrat sense truculència, amb la impecable objectivitat que requereixen les atrocitats incomprensibles. Agnes i Eddie es van instal·lar al Bronx i van tenir dues filles, Beverly i Claudia, que porta aquest nom en homenatge a Claude, tot i que el seu pare mai ho arriba a saber. Al seu torn, la Claudia, que es fa experta en Shakespeare, es casa amb Rufus, fill de ‘Pez Gordo’ James, especialista en Joyce. A aquest tronc familiar conflueixen dues famílies més: la dels Applewood, cosins d’Eddie i companys seus al Vietnam, i la del banquer Camphor, l’esposa del qual, Barbara, va tenir una relació adúltera amb ‘Pez Gordo’ de la qual va néixer Hank. Aquests són els fils bàsics d’un embolic en el qual juga un paper central i discret Eloise, la selvàtica amiga d’infància d’Agnes que va saber trencar amb les coercions que li imposava la seva raça i la seva condició de lesbiana.

Tot aquest batibull de noms i connexions adquireix densitat i veracitat en l’escriptura dinàmica de Porter, de manera que acaba configurant un retrat inquietant de les exclusions, vexacions i coercions que ha hagut de patir la comunitat negra en l’últim mig segle. L’únic llibre que va llegir Eddie en tota la seva vida, una vegada i una altra, va ser una obra de teatre absurd: ‘Rosencratz i Guildenstern han mort’. La peça de Tom Stoppard funciona com una clau de lectura, ja que de la mateixa manera que la història de Hamlet s’explica a través d’aquests dos amics condemnats a la mort, la Història nord-americana recent és vista a través d’aquest grapat d’actors secundaris condemnats a l’oblit. Regina Porter és una digna hereva de Toni Morrison i Maya Angelou, una de les noves veus que, com la de Ta-Nehisi Coates a ‘Entre el món i jo’, alerten sobre una societat malalta de racisme estructural.