'Ip Man 4': el final, cops de puny i llàgrimes

El mestre d’arts marcials Ip Man, mentor de Bruce Lee, va ser durant un temps només un personatge secundari en pel·lícules sobre el seu deixeble. Però el 2008 va arribar un film que ho va canviar tot. Protagonitzat per Donnie Yen, ‘Ip Man’ convertia aquest mestre del wing chun (estil de kungfu basat en l’atac i defensa simultanis) en heroi èpic de la seva pròpia aventura. No gaire després, a la visió del director Wilson Yip s’hi van sumar les de Herman Yau (‘Ip Man: la leyenda’) i, més famosament, Wong Kar-wai (‘The grandmaster’).

L’acostament més productiu ha sigut el de Yen i Yip: ‘Ip Man 4: el final’ tanca una llarga saga que inclou, de fet, una cinquena pel·lícula, l’spin-off ‘Master Z: Ip Man legacy’, dirigit pel mític coreògraf d’acció Yuen Woo-ping (‘Tigre i drac’), qui, a més, ha dissenyat les lluites de la tercera i quarta entregues de la saga principal. 

Els paisatges i èpoques han variat d’un episodi a l’altre: si en el primer observàvem les tribulacions del mestre abans de l’ocupació japonesa de la Xina i durant, la segona enfrontava Ip Man amb colonialistes britànics a Hong Kong, i aquesta quarta es desenvolupa a San Francisco, on el protagonista, malalt de càncer en secret, acudeix per visitar Bruce Lee i, de passada, saber com acollirien els Estats Units el seu fill Ching.

El que menys ha variat és l’esquema argumental: Ip Man sembla no entendre’s amb un compatriota, però, després de girs alambinats, el veritable rival acaba sent un diabòlic estranger que ha de derrotar per defensar el wing chun i la identitat xinesa.

En aquest últim episodi, el nostre heroi descobreix que Bruce Lee (Chan Kwok-Kwan Danny) no és sant de la devoció dels mestres xinesos de San Francisco pel seu interès a divulgar el kungfu entre els occidentals. Ip Man defensa el seu aprenent, cosa que enutja el president de l’Associació Xinesa Benèvola (Wu Yue), que ha de firmar la carta que permetrà a Ching estudiar a la ciutat.

Notícies relacionades

Serrat rep el premi KM 13.774 per acostar Amèrica i Catalunya

La veu de Suu il·lumina els Secret Shows

Però l’enemic és, és clar, un nord-americà, el ‘marine’ Barton Geddes (Scott Adkins), defensor del karate com a eina d’entrenament militar. Potser pel guió, potser per les aptituds dramàtiques d’Adkins, o potser per les dues coses, el personatge és una desagradable caricatura, un monstre sense doblecs que mereix la pallissa humanista d’Ip Man.

Com en la (superior) tercera entrega, es busca un equilibri difícil entre el melodrama crepuscular i l’acció física més enllà de les lleis de la gravetat. Aquest últim aspecte és el més encertat, tot i que es troba a faltar la interacció amb mobiliari i paisatge d’altres episodis. Les coreografies se centren en els ràpids i intricats encreuaments d’extremitats, aquests que Ip Man no deixa de practicar amb un ninot de fusta. Sense ser el millor tancament possible, funciona bé.