Deep Purple, el colós rugeix a 'Whoosh!'

Dos anys després del seu 50è aniversari, Deep Purple entrega nou disc, i ja en van tres de seguits, a raó quadriennal, amb la producció de Bob Ezrin, l’home que va tutelar les sessions dels àlbums clàssics d’Alice Cooper, i de ‘Berlin’ (1973), de Lou Reed, i que va formar equip amb Pink Floyd a ‘The wall’ (1979). L’entesa s’ha demostrat regeneradora, i ‘Whoosh!’, llançat aquest divendres, planta cara, com els dos treballs anteriors, als qui feia anys que ventilaven (o ventilàvem) Deep Purple com un grup acomodat en el ‘revival’ crònic de fites passades.

És impossible batre ‘Smoke on the water’ o ‘Highway star’ allà dalt del podi del hard rock, gènere que el grup britànic va contribuir a definir, en el trànsit dels anys 60 als 70, en paral·lel a Led Zeppelin i Black Sabbath. Però si per un moment ens oblidéssim de la llarga ombra que projecta la seva obra més llegendària, si llegíssim ‘Whoosh!’ com l’àlbum d’una banda sense passat, seria fàcil veure’l com un exponent notable, alhora fresc i aviciat, del que al món anglosaxó es coneix sense més ni més com ‘classic rock’. Amb la seva combinació de ‘riffs’ amb regust tradicional i un afany a esbossar solucions instrumentals imaginatives, eludint els clixés i buscant l’emoció, com a ‘Throw my bones’, un dels ‘singles’ més sòlids que Deep Purple entrega en la seva era moderna (és a dir, des que Steve Morse va suplir Ritchie Blackmore a la guitarra, fa ja gairebé 27 anys).

Aquest òrgan Hammond

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Darrere d’aquest mig temps musculós trobem exercicis hard rock de pes mitjà, com ‘Drop the weapon’ o ‘No need to shout’, fidels a esquemes seculars. Morse s’avé molt amb un Don Airey que s’acull al so de Hammond un dia implantat per Jon Lord (en cert detriment dels sintetitzadors que sí que feia servir amb Rainbow). On el grup arriba més lluny és a ‘Nothing at all’, amb la seva sanefa delicada i la seva dinàmica galopant; en el ‘groove’ vagament lúgubre de ‘Step by step’, i en l’empenta devastadora de ‘The long way round’. I just després, en aquesta seqüència oberta a l’exploració que obre ‘The power of the moon’, amb el suspens que suggereixen les suaus digitacions de Morse, camí de la instrumental ‘Remission possible’ i l’aturada mística de ‘Man alive’.

A ‘Whoosh!’ s’entreveu una preocupació ecològica i humanista, que Ian Gillan desenvolupa extraient encara expressions de bellesa salvatge d’aquesta veu que va enlluernar el món amb les altes notes de ‘Child in time’ o ‘Jesus Christ Superstar’. I tot i que la nova versió d’‘And the address’, peça instrumental que Deep Purple va gravar al seu primer disc, del 1968, miri cap enrere amb melancolia, aquest és un disc d’una banda que s’aferra al present, tot i que carregui amb un titànic passat.