21 set 2020

Anar al contingut

Obert per vacances

Una bogeria justificada

Cecilia Picún nodreix a Sabadell una llibreria dedicada (o gairebé) als autors llatinoamericans

Olga Merino

Una bogeria justificada

Amb l’amor passa com amb el meló. Un s’enamora i la pifia o, ves per on, talla el primer tall i sona la flauta màgica de la complicitat. D’això va aquesta història, de l’amor en les seves múltiples facetes i a la mateixa vida, que sorprèn amb uns cop de volant de categoria, com li va passar a la uruguaiana Cecilia Picún. Es va enamorar d’un viudo català i, després d’una llarga relació epistolar, va agafar els trastets, i aquí està. A Sabadell, al comandament del LibreRío de la Plata, un santuari de paper que va inaugurar fa set anys, el 14 de febrer, dia dels enamorats, no per elecció premeditada –hauria sigut una cursileria impròpia–, sinó per carambola, perquè va coincidir amb la data en què van acabar d’instal·lar les prestatgeries i, posats a fer, va aprofitar la sincronia per dedicar l’aparador a la febre llibresca. I a l’altra, la que crema.

Després de travessar geografies, encara hi va haver un altre cop de timó. Rebobinem. La Cecilia, que va estudiar Medicina, es va guanyar el pa en la indústria farmacèutica, també a la seva arribada, fins que, amb la crisi de la bombolla immobiliària, la van acomiadar del laboratori. ¿Continuaria fent el mateix? ¿A esperar el «fins aquí ha arribat la vida»? ¿I en un sector que li donava certa repugnància? Doncs, no. Va cedir a la seva passió lectora i va muntar la llibreria el 2013 amb l’esglai dels veïns; ¿qui, davant la patacada, s’atrevia a obrir un negoci? «Ah, bé, és vostè llatinoamericana...», li deien. Un origen que pel que sembla justificava la bogeria. Així que, al principi, va voler consagrar el seu local als escriptors d’Amèrica Llatina, una elecció en què va ser pionera, ja que, fa una dècada, a les llibreries espanyoles no hi havia gaire més horitzó que els autors del ‘boom’. O bé Jorge Luis Borges compartia prestatge amb les autoajudes de Jorge Bucay i Paulo Coelho. Quin embolic.

Va voler consagrar el seu local als escriptors d’Amèrica Llatina, una elecció en què, fa 10 anys a Espanya, va ser pionera

En consideració al seu nom, el LibreRío de la Plata (Sant Jaume, 8, Sabadell), que al·ludeix a un torrent d’aigua fresc i feréstec, es regeix ara per un criteri de selecció una mica més lax: en el fons d’armari es queda el que a la llibretera li agrada. Així de clar; el temps lector és limitat. Això sí, amb especial atenció als paisans continentals, a l’àlbum il·lustrat i a la producció de les petites editorials, «les que s’atreveixen al risc», entre les quals esmenta Sajalín, Páginas de Espuma, Periscopi i Club Editor, amb excel·lents traduccions al català.

A una d’aquestes cases independents, Impedimenta, que dirigeix Enrique Redel, correspon el suggeriment d’avui, ‘El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes’, que Cecilia Picún recomana especialment als més joves, tot i que es tracti d’una obra dura, cruel, d’una bellesa recargolada. «És un llibre per regalar a un adolescent que tu vols que es converteixi en lector», afegeix. Aconsella abordar-lo sense atendre el que posa a la contracoberta, capbussant-se directament en la prosa de la moldava Tatiana Tibuleac. Al cap i a la fi, l’arrencada resulta irresistible: «Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió treinta y nueve años». Capbussó de cap.