15 d’ag 2020

Anar al contingut

PAISATGES AMB MÚSICA I LLETRA (2)

Marc Almond i la Barcelona portuària

El cantant de Soft Cell es va enamorar als 80 de la capital catalana i dels seus ambients tronera i va treballar amb Manolo García

El músic britànic va compondre una cançó inspirada en el personatge Anarcoma, creat per Nazario a 'El Víbora'

Jordi Bianciotto

Marc Almond i la Barcelona portuària

La Barcelona portuària dels 80 podia ser bastant incòmoda per als seus habitants, però d’allò més atraient per als guiris a la recerca d’exotismes ultramuntans, com Marc Almond, que hi va veure la projecció de les seves fantasies més extremes i decadents. La ciutat del Bagdad, el Barcelona de Noche i el bar Kike el va atrapar des que, el 1983, va passar per Studio 54 amb el duo Soft Cell, pujat a l’onada de l’èxit de ‘Tainted love ’.

Fa 13 anys, en una entrevista amb aquest diari, confessava haver-se «enamorat» de Barcelona en aquells temps, ja que perdre’s pels seus carrerons més foscos, deia, «era com viure en una novel·la de Jean Genet o en una cançó de Jacques Brel: el port, la caravel·la, els bars d’absenta, La Paloma...», recitava entusiasmat. La capital catalana conservava encara al segle XXI «una identitat i un punt de bogeria», observava. Encara gràcies. I ens consta que Marc Almond continua visitant-nos de tant en tant, amb discreció, recalant en general al seu estimat hotel Colón.

A la Barceloneta preolímpica

Testimonis d’aquella passió barcelonina són un parell de delirants vídeos, de les cançons ‘Melancholy rose’ i ‘Mother fist’, de 1987. Els ulls com taronges: Almond, sortint d’un taüt arrossegat per una caravana de friquis (entre els quals el recordat Llàtzer Escarceller, l’avi del ‘Filiprim’), posant-se teatral davant els decrèpits banys de Sant Sebastià, ballant a La Paloma amb barret cordovès i delectant-se amb els neons dels clubs de la part baixa de la Rambla, com el Panam’s. Clips tots dos dirigits per Peter Christopherson, qui va ser membre de l’equip de disseny Hipgnosis (aquelles portades de Pink Floyd, etcètera) i músic integrant dels pioners grups industrials Throbbing Gristle i Psychic TV.

Se situa de vegades Manolo García en l’origen d’aquesta connexió d’Almond amb Barcelona, però la seva trobada no va tenir lloc aquí sinó una mica més al sud, a Eivissa. Acabats de dissoldre Los Rápidos, poc abans de crear Los Burros (el precedent directe d’El Último de la Fila), el Manolo va ser requerit pel promotor Pino Sagliocco per participar com a compositor en un projecte als pròspers estudis Ibiza Sound. «Li vaig dir al Pino: ‘Mira, vaig malament de pasta, així que deixa’t de drets d’autor i dona’m uns calerons per cada cançó i ja m’espavilo’. Em va proposar donar-me 10.000 peles per tema i jo, encantat», explica Manolo García. Almond va anar a Eivissa, igual que Nina Hagen. «Allò era una festa i un disbarat continu i jo era un pagès a qui només li faltava la boina».

D’aquí va sorgir l’únic disc del grup Europa 2, amb peces seves (no acreditades), i per un altre carril, l’aflamencat tema ‘Cara a cara’, «la història d’un nen que toreja a la llum de la lluna», amb lletra de García i música seva en col·laboració amb Jaime Stinus. Una composició que va entusiasmar Almond, que «estava corprès del rotllo espanyol, els toros, les castanyoles...», i que la va gravar, en castellà, per a una cara B de ‘single’ i, anys després, per a l’antologia de rareses ‘A virgin’s tale’ (1992).

Un detectiu trans

A Almond, fan de Concha Piquer i Rocío Jurado, li va entusiasmar l’‘underground’ barceloní projectat a les pàgines d’‘El Víbora’, i va compondre un tema, ‘Anarcoma’, inspirat en el personatge del mateix nom, aquell detectiu trans, «meitat Humphrey Bogart, meitat Lauren Bacall», creat per Nazario«Va venir molt per aquí, i sempre es passava pel bar Kike, del carrer Rauric, on es reunien intel·lectuals, artistes i travestis», evoca el dibuixant. Almond va descobrir la portada del primer disc de Dogo y Los Mercenarios, que va firmar ell, i li va demanar que il·lustrés el seu següent àlbum. Un disseny amb «un xulo assegut en un banc, i un travesti que venia de cara», que el segell londinenc va desestimar per «massa atrevit».

La Barcelona de Marc Almond es condensava en els carrers que en els 80 coneixíem com a Barri Xino, amb fetitxes com el bar Marsella, però s’enfilava Eixample amunt, rumb al pioner club gai Martins. I al KGB, un dels socis del qual era el llavors cronista noctàmbul d’aquest diari Xavier Agulló, que el recorda immers «en nits molt bèsties» sense límits de velocitat, si bé afegeix allò de «si te’n recordes, és que no hi vas ser». Per tot això, podem entendre que, en el seu llibre de memòries, ‘In search of the pleasure palace’ (2004), Almond dediqui unes sentides paraules a Barcelona: «Un lloc on feliçment podria acabar els meus dies».H

Temes: Música