PRESENTACIÓ D'UNA BAILAORA DE REFERÈNCIA

L'encanteri de María Pagés

La bailaora inaugura Peralada amb un espectacle carregat d'emotivitat

L'encanteri de María Pagés

Miquel Gonzalez

1
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

Ple de solemnitat i amb un discurs que apareixia com un cant a la naturalesa i a l’art va començar ‘Entremos en el jardín’, l’espectacle inaugural del Festival Castell de Peralada Livestream. Després d’unes emotives paraules d’un breu solo de dansa amb aires introspectius, María Pagés –que firmava la coreografia, la direcció musical i el vestuari– donava ales al seu cos sinuós i flexible, vestida de negre en un fons sonor de pura naturalesa. Unes palmes, un violoncel, una guitarra i una cantaora van trencar el silenci amb què arrencava una proposta que va captivar per la seva càrrega emocional, per la seva concisió i pel seu nivell artístic.

Veus trencades i passionals (Ana Ramón i Sara Corea) van anar donant vida en el seu cant a textos de Sor Juana Inés de la Cruz, Fray Luis de León, San Juan de la Cruz, Ibn Arabi, Rumi, Tagore, Mario Benedetti i El Arbi el-Harti imbricant-se amb el ball d’una María Pagés madura, sàvia, que compta amb un violí i una segona cantaora. Amb aquests elements es van anar encadenant música i coreografies tan tel·lúriques com esteticistes, però sempre contingudes.

Arrels mossàrabs

El flamenc innovador es reflectia en una música firmada per Rubén Levaniegos, David Moñiz i Sergio Menem, de profundes arrels mossàrabs accentuades per les cordes en un muntatge en què el disseny d’il·luminació de Pau Fullana va tenir una importància vital.

La dramatúrgia d’El Arbi el-Harti va brindar el ritme adequat a l’espectacle donant pas a una Pagés que al segon espectacle, de vermell, amb cua i castanyoles, va proposar un ball en el qual equilibrava sobretot tors i braços (¡quins braços!). Amb mantó a joc, més tard va remarcar el ‘zapateado’ sempre mantenint net el centre d’equilibri.

Notícies relacionades

Molt impressionant el duo de les dues cantaores abans de l’apoteosi final, amb una Pagés amb cabell solt, descalça, de vermell intens amb un vestit que brindava un gran joc teatral, fins i tot com a mortalla. Malucs, braços, mans, girs... La melancòlica conclusió portava de la mà una picada d’ullet a la societat, amb les veus callades i només amb el cant del violoncel mentre la bailaora baixava de l’escenari per perdre’s entre el públic.

La retransmissió va ser d’una factura tècnica de luxe, impecable, a la qual es va treure tot el profit possible amb diverses càmeres molt ben disposades i una realització amb sentit.