Andrea Orlandi: "Vaig anar a tenis i vaig despertar-me a l’UCI, vaig estar 16 minuts en parada"

Vostè arriba al Barça de forma estranya, cedit per l’Alabès el 2005.

I de retruc. Feia la pretemporada amb el primer equip i ja ho tenia tot a punt per marxar al Salamanca, però de sobte Piterman [expropietari de l’Alabès] va dir que no, que em quedava. Després vam saber que el Barça B buscava un mitjapunta esquerra. Vam enviar un VHS de les meves jugades i vaig acabar marxant cedit.

Parla de Piterman.

Un president que arriba el primer dia, es posa de curt i es posa a dirigir l’escalfament. Era molt difícil de gestionar; jo no entenia res. Connectava un altaveu al seu Hammer i ens feia entrenar amb hip-hop. Era insuportable. Recordo que va venir Interviú a fer-li un reportatge i es va despullar a l’estadi. Un altre dia, una reportera de televisió va acabar al jacuzzi del vestuari... A Piterman li encantava tot això. Tot era molt extravagant.

Tornant al Barça, debuta en l’últim partit de la Lliga del 2006, a San Mamés.

Era el partit just després de guanyar la Champions, algun jugador crec que seguia de ressaca. L’únic al·licient era el pitxitxi d’Eto’o, que va aconseguir. Vaig jugar 70 minuts, vaig acabar amb rampes i vaig demanar el canvi. Ho vaig assaborir molt perquè sabia que podia ser l’única oportunitat, com va ser. Vols disfrutar d’entrenar amb jugadors d’aquest nivell, però no ho fas per la tensió de fer-ho bé, per la síndrome de l’impostor, per voler deixar bona impressió...

¿Què li va faltar per quedar-se?

Una mica de sort. Em van voler fitxar, fent la pretemporada amb el primer equip, però hi va haver una moció de censura a Laporta aquell estiu que va alentir l’operació i després Piterman no em va deixar marxar, volia molts diners, i a sobre em va apartar com a càstig. Al final, vaig aconseguir tornar cedit al Barça B, però vaig arribar a tres dies abans que comencés la lliga, sense poder haver fet la pretemporada amb el primer equip, i ja les coses no van anar bé. Aquell any vam acabar baixant a Tercera, de fet.

Decideix llavors anar-se’n a Anglaterra, a la League One (tercera divisió). No era una cosa habitual el 2007.

Em deien que si estava boig, perquè a priori l’anglès era el pitjor futbol per a les meves característiques, molt físic i molt poc tècnic. Me’n vaig al Swansea amb Roberto Martínez, que volia canviar una mica aquesta filosofia, i això em va ajudar, tot i que em vaig trencar el genoll molt ràpid i això va alentir la meva adaptació. El dia a dia era molt diferent del que havia conegut, tant els entrenaments com la vida fora. El clima era terrible i la ciutat no t’oferia gaire, els dies se’m feien molt llargs. La que avui és la meva dona venia molt, però me’n vaig anar sol i sense parlar anglès. Vaig estar-hi cinc anys, que no van passar ràpid precisament, en els quals vam passar de la League One a arribar a jugar la Premier League per primera vegada en la història del club.

Hi va haver un company que no li va donar, diguem, una benvinguda molt amable.

El meu tercer dia al Swansea, sortia del camp on entrenàvem quan un aficionat em va demanar que li firmés una samarreta. Mentre ho feia, vaig sentir dos trets i un dolor fort a la cama. Em vaig girar i, lluny, vaig veure Thomas Butler, un company d’equip, guardant un rifle d’aire comprimit al maleter del cotxe: m’havia disparat. Em vaig enfadar molt perquè m’hauria pogut tocar un ull i deixar-me cec, però vaig parlar amb Roberto Martínez, li va treure ferro a l’assumpte i ho vaig deixar córrer.

¿Mai ho va parlar amb Butler?

Sí, al final de la temporada, després d’un any evitant el tema, li ho vaig treure en una festa. "Jugaves a la meva posició, eres millor que jo, venies del Barça i eres més guapo; alguna cosa havia de fer», em va contestar. Anys després, un company em va explicar que es portava malament amb el veí i que, quan el sentia arribar amb cotxe, agafava el rifle, s’acostava a la finestra i encenia un llum perquè veiés la seva silueta. En el fons és un paio molt graciós, ara som molt amics. És el puto amo.

Al Swansea també va viure el drama de la mort d’un company.

Sí, Besian Idrizaj, tenia 22 anys. Havia patit un episodi cardíac a Àustria i entrenava amb nosaltres a un ritme més baix, l’ anaven monitorant perquè era ben conscient del problema que tenia. A l’estiu va acabar morint mentre dormia. Una cosa així t’afecta moltíssim, em vaig fer un munt de proves arran de la seva mort i això em va servir després per demostrar que el meu problema cardíac ja existia. Aquestes proves ja ho reflectien, tot i que ningú ho veiés llavors.

Perquè vostè s’acaba retirant per un problema cardíac.

Havia estat a l’Índia, una experiència horrible. Me’n vaig anar sol i vivia en un complex totalment insalubre, hi havia rates i corbs que cagaven per tot arreu. Ho vaig passar malament, vaig perdre moltíssim pes i els dies se’m feien interminables. Pensava a retirar-me, però em va arribar una oferta de la Sèrie B italiana. En el reconeixement, el metge em va preguntar si necessitava el futbol per viure, en el pla econòmic. Li vaig contestar que no i llavors em va dir que m’havia de retirar. Ell coneixia els casos d’Astori i Morosini, italians que havien mort uns quants anys abans, i em va dir que les meves proves cardíaques eren pitjors que les seves. Així que, res, s’ha acabat.

¿Estava mentalment preparat per a la retirada?

No, jo crec que ningú ho està, sempre penses que encara et queda. Jo en els últims anys, tret de durant l’etapa a l’Índia, estava disfrutant més que mai, ajudant els joves a progressar. Després de retirar-me, vaig començar a fer moltes coses per no aturar-me, però al cap de dos anys vaig tenir una davallada. A un futbolista li diria que, quan pari, ho faci de veritat, que es prengui temps per prendre perspectiva i fer el següent pas.

¿Per què?

Perquè et poses a fer mil coses i et continues pensant que ets futbolista, però ja no ho ets. I quan de veritat te n’adones és quan arriba la davallada. I és molt fotut. Em va angoixar sentir-me un jubilat de 34 anys i assumir que mai més sentiria l’adrenalina de jugar en un estadi. ¿Quina altra cosa m’anava a fer aquestes sensacions? Res. Jo continuava tenint somnis, m’il·lusionava poder fer un bon any i, qui sap, pujar a Serie A, poder fer un gol de xilena que és una cosa que mai vaig aconseguir... ¿Què faré ara per sentir-me ple? Em sentia buit.

Ha acabat sent vostè representant de jugadors.

Vaig pensar a entrenar, però en tornar a Barcelona i veure que la meva dona i les meves filles eren felices, amb una vida estable, ho vaig descartar. No volia una altra vida nòmada per a elles; em tocava a mi adaptar-me. Amb la representació, tenia dubtes quan vaig començar. No sabia si hi encaixava ni si m’ompliria. He anat creixent amb humilitat i ara sí que noto aquell pessigolleig: faig meves les il·lusions i les pors dels meus jugadors i revisc la meva carrera a través d’ells. Ara tinc clar que és el que vull fer, sense tancar portes a res, perquè també m’agrada la comunicació, col·laboro a La Media Inglesa i vaig estar comentant partits a la televisió, però ho vaig deixar fa dos anys.

Què va passar fa dos anys.

El meu problema cardíac em permetia fer esport a un ritme relaxat, sense sobreexigir-me, i així ho feia. Vaig anar a jugar un torneig de tenis i em vaig despertar quatre dies després a l’UCI. Vaig patir una aturada cardíaca i vaig estar 16 minuts en parada. Vaig tenir sort que un dels nois amb qui estava jugant sabia fer el massatge cardíac. Van trucar a emergències, les dues primeres ambulàncies que van arribar no estaven medicalitzades i la tercera ja em va poder estabilitzar amb un desfibril·lador.

¿Diria que té ara més por de la mort que abans?

Ni més ni menys. No m’ha canviat gaire: com a molt, sóc menys impulsiu i més reflexiu. Gaudeixo més del que em passa, però m’emprenyo igual que abans. Però no tinc por, crec que he tingut sort, molta sort. Si em passa a casa meva, no ho explico.

Notícies relacionades

Malinin ressorgeix de la cendra a Praga

El Barça està a punt per sentenciar la Lliga F a Madrid

Espanta pensar que si li passa a algú com vostè, un esportista d’elit, ens pot passar a qualsevol.

Segurament haver estat esportista m’hi va ajudar, però mai he fumat, begut ni pres drogues, he cuidat l’alimentació i, tot i així, vaig patir una aturada cardíaca. L’estat anímic hi influeix, i jo venia d’una etapa d’estrès, amb la mort del meu pare i molts viatges. Però aquí estic, que és el que importa. En la meva segona vida, ¿no?