Sant Jordi, una festa mòbil

Qui pensi que aquest Dia del Llibre celebrat un 23 de juliol emmascarat i reclòs en el seu hàbitat essencial, a les llibreries, serà el més estrany de la història tindrà raó només en part. Hi ha una cosa commovedora i poderosa en aquesta festa nascuda a Barcelona que, no és poc mèrit, ha acabat irradiant-se des d’aquí globalment a partir d’un decret de la Unesco que el 1995 va entronitzar el 23 d’abril –la diada de Sant Jordi, o sigui– com a Dia Mundial del Llibre i dels drets d’autor i és la seva capacitat d’obrir-se pas encara en les condicions més extremes.

I les ha tingut de tots els colors perquè ni tan sols durant la guerra civil els llibreters van deixar de plantar les seves taules als carrers i aplicar el preceptiu 10% de descompte. Tot i que el Sant Jordi de la Covid-19, el del 2020, acabarà sent una data per deixar enrere en la memòria, és molt probable que, sense multituds, i esquivant totes les dissorts, es converteixi precisament per això en una reivindicació de les llibreries en temps difícils per part dels més fidels. Com ha sigut sempre. 

Festes rares del Dia del Llibre n’hi ha hagut moltes i les sis primeres, organitzades per la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, fundada el 1918 es van fer a l’octubre. La data no era bona: massa fred –llavors els octubres ho eren més– i a més les famílies ja havien desemborsat una bona part del pressupost en els llibres escolars. L’impulsor de la iniciativa va ser Vicente Clavel, un valencià instal·lat a Barcelona cap al 1920, amic de Blasco Ibáñez, que aquí va fundar l’editorial Cervantes i va iniciar una campanya personal amb la idea d’institucionalitzar la celebració.

Li va costar tres anys que Alfons XIII firmés un decret el 1926 que va arribar a redactar el mateix editor. Allò de celebrar-la a l’octubre va ser perquè se suposava, sense gaire fonament, que Cervantes –Clavel era un devot de l’escriptor– havia nascut un 9 octubre, però no era una data gaire fiable. De fet, ara es postula més el 29 de setembre i s’accepta que el 9 va ser el dia del seu baptisme.

A favor de Cervantes 

Traslladar-la a la primavera com volien molts per facilitar el negoci va xocar llavors amb algunes opinions com la de l’editor Gustavo Gili, que no veia clar el solapament amb la diada de Sant Jordi, patró de Catalunya i data en la qual era costum regalar roses –explica la llegenda que des del segle XV-.

Però Clavel era tossut i li va clavar un rotund flasca a Gili amb l’argument que «les roses de Sant Jordi floriran sempre, però correm el risc que el que es perdi és la memòria de Cervantes». Així, Cervantes (i de retruc Shakespeare) tornaven a marcar el calendari, també falsament, ja que durant anys es va creure que havien mort el mateix dia, quan la realitat és que Cervantes ho va fer el 22 d’abril i el de Stratford 10 dies més tard (la confusió ve que a Espanya ja regia el calendari gregorià i a la Gran Bretanya continuaven amb el julià). 

Fins i tot en la contesa 

Així que el 1931, i alerta, coincidint amb l’acabada d’estrenar República, Sant Jordi i el dia del llibre van començar a caminar de la mà. Les roses i els llibres es van convertir en un tàndem perfecte. No és estrany que la ciutadania catalana acollís la festa amb entusiasme patronal mentre que a Madrid el 23 d’abril es replegués en una celebració merament institucional. 

A Barcelona i des d’aleshores, hi va haver alguns Sant Jordi atípics, començant pels de la guerra civil –sí, la festa no es va aturar en aquells temps revolts–. En el 37 es va voler celebrar durant tres dies de maig, però els fets d’aquell mes entre anarquistes i comunistes van obligar a traslladar-la al juny. Un any mes tard, va tornar també al juny, sense amb prou feines bons llibres de fons i amb una oferta bàsicament centrada en les memòries recents i els llibres ideològics que marcaven el moment. Expliquen les cròniques de llavors que el fervor comprador dels barcelonins va ser majúscul. Explica Carmen Polo en el seu recent llibre ‘Sant Jordi, llibres i roses’ (Viena Editors), que un dels llibres més venuts el Dia del Llibre del mes de juny del 1938 va ser ‘Aloma’, d’una incipient Mercè Rodoreda. 

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Acabada la guerra i dissolta la Cambra Oficial del Llibre en favor d’un Institut Nacional del Llibre espanyol pel franquisme, Sant Jordi va perdre manxa fins que en els 50 va començar a consolidar-se amb força com un el dia D de reivindicació de la cultura catalana i la seva literatura. Una dècada enrere, el 1943, les autoritats religioses havien canviat de nou la data al mes de juny perquè en la rigorosa Setmana Santa de llavors no es concebia cap festa, fos del caràcter que fos. 

Encara hi va haver un canvi més de dates, aquesta vegada en període democràtic, quan el 1984, en comptes del 23, dilluns de Pasqua i dia festiu, es va canviar al 27 d’abril. Però llavors ja res impedia que la festa anés vent en popa cap a un futur en què es barrejarien llibres, roses, firmes, reivindicació política i multituds. Fins que la Covid-19 s’ha creuat al seu camí.