09 d’ag 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Isabel Coixet: «Visc en un lloc on pagues un preu per dir i expressar el que penses»

La cineasta, que ha acabat el rodatge de la seva pròxima pel·lícula, reuneix part dels seus articles a 'No te va a querer todo el mundo'

Beatriz Martínez

Isabel Coixet: «Visc en un lloc on pagues un preu per dir i expressar el que penses»

FERRAN NADEU

A Isabel Coixet la va agafar el confinament tot just acabar de rodar la que serà la seva pròxima pel·lícula, ‘Nieva en Benidorm, i entremig es va publicar ‘No te va a querer todo el mundo ’(Malpaso), una recopilació d’articles, bona part d’ells escrits per a EL PERIÓDICO. La selecció és un recorregut molt personal al voltant dels seus interessos i preocupacions, que condueixen el lector a pensaments sobre la política, l’art, la consciència mediambiental i l’aguda reflexió entorn de moltes qüestions que ens generen desconcert dins del món en què vivim.

-¿Què li ha aportat la seva faceta com a columnista?
-Vaig començar fa 23 anys a EL PERIÓDICO i tenia clar que no volia parlar de l’actualitat, sinó de viatges, de trobades, de converses, de persones amb qui em creués i que m’impressionessin d’alguna manera. De vegades, en forma de contes, d’altres a través d’estats d’ànim. I sobretot volia evitar l’‘opinionitis’.

-Però al final l’actualitat es va acabar colant.
-No pots evitar que el que passa al teu voltant t’afecti, perquè som permeables al que ocorre i no te’n pots escapar.

-I això li ha portat algun maldecap.
-Em fa molta gràcia quan ara es parla de la ‘cultura de la cancel·lació’, perquè jo crec que a mi m’han cancel·lat des de la primera vegada que vaig obrir la boca i se’m va ocórrer dir: ‘A mi em sembla que...’. Visc en un lloc on pagues un preu per dir i expressar el que penses. Però odio el victimisme, no hi vull caure, m’esgarrifa. Així que no m’hi delecto. Tot i que t’asseguro que, si volgués fer-ho, tindria molt material.

«A les dones sempre ens han dit que calladetes estem més maques. El mateix passa amb els artistes, que si no diuen ni una paraula, cauen millor»

-¿Creu que els artistes i intel·lectuals han de posicionar-se públicament?
-Jo crec que cadascú ha de fer el que vulgui i el que li doni la gana. Perquè també soc antidogmàtica. No pots ser jutjat per les teves ganes o no de mullar-te en les coses. També és cert que a les dones sempre ens han dit que calladetes estem més maques, així que està clar que el mateix passa amb els artistes, que si no diuen ni una paraula cauen millor.

-En el que sí que creu és en la dissidència.
-En el moment en què un parla per un col·lectiu, ja l’ha fotut. Jo només puc parlar per mi i en el meu cas la dissidència ve de fàbrica. Des de petita jo era feminista i quan veia ‘Allò que el vent s’endugué’ m’adonava que els meridionals defensaven l’esclavisme i se’m posaven els pèls de punta. Per això em fa gràcia quan les noves generacions diuen això d’‘hem d’educar-nos’. Doncs és clar, és el mínim que podem fer, però no em sembla tan difícil si un vol.

-¿Què pensa de la cultura Woke?
-A mi em sona a plat saltejat. De debò, em resulta una mica naïf, però bé, si serveix perquè la gent estigui més alerta sobre les injustícies i inseguretats, doncs fantàstic. Però crec que no hi ha veritats absolutes, un s’hauria de posar en qüestió tota l’estona, informar-se, educar-se, sí, però és que això em sembla una cosa tan bàsica...

-Als seus articles trobem moltes reflexions, i algunes tenen a veure amb la hipocresia, amb la falta d’autenticitat, amb la irascibilitat en l’ambient.
-Sembla que hi hagi ganes de ficar-se amb els altres. No és res nou, però les xarxes socials ho han fet més evident. I quant a la hipocresia, tots la practiquem, però alguns d’una manera flagrant. Quina casualitat que normalment pertanyen a la classe privilegiada que s’apunta a qualsevol activisme de cara a la galeria, ja sigui posant requadres negres a Instagram en contra del racisme o assistint als Globus d’Or vestides de negre (però de Givenchy) per denunciar els abusos sexuals en la indústria. Desconfio molt d’aquestes maniobres, no me les crec. I aquests dilemes ètics em paralitzen.

«La proliferació de manifestos em sembla un símptoma de desesperació»

-Acaba de firmar un manifest per a la protecció de la cultura en el marc de la Unió Europea.
-Me’l va passar la directora polonesa Agnieszka Holland, que admiro molt, i el va posar en marxa al costat de l’Associació de Directors Europeus. El que em va agradar és que està lligat a peticions concretes per protegir els treballadors de la cultura. També és cert que ens trobem cada dia amb un manifest a la cantonada, i com més n’hi hagi, menys eficàcia crec que tindran, sincerament.

-Vivim en un món ple de manifestos, de radicalització, de polarització...
-¡Quina murga! D’una banda, la proliferació de manifestos em sembla un símptoma de desesperació. Puc estar d’acord amb algunes coses que s’exposen en el que han tret al voltant de la ‘cultura de la cancel·lació’, però no és el moment, hi ha coses més urgents per resoldre. I llavors m’assalta la sensació que els signants necessiten ser rellevants tant sí com no. I això no m’agrada. No crec en els brindis de grans idees, soc massa pràctica.

-¿Creu que amb tanta barrera física i ideològica resulta cada vegada més difícil connectar?
-Aquesta és la pregunta del milió. De vegades, fins i tot resulta difícil saber quina és la teva opinió de les coses, sembla que un hagi de forjar-se un sistema d’anàlisi de la societat superavançat, però no tenim les eines ni les dades. Així que és molt difícil. Participar en la societat de l’aquí i de l’ara em sembla esgotador. Per això no he volgut formar part de cap d’aquests projectes sobre relats durant el confinament, no m’interessen gens. Jo vull turons, anys 30, 1901, abismes, onades i deserts, volar.

-¿Explicar històries continua sent el seu refugi?
-Per mi és una manera de connectar amb l’altre. Això que em preguntaves abans. Però no sé gaire bé qui és l’altre, ni sé si hi estarà d’acord. Però si alguna cosa m’emociona, suposo que hi haurà algú més a qui també ho faci. És com tirar ampolles amb missatges. En llances moltes i si algú n’agafa alguna, haurà valgut la pena tirar les altres.