Marcelino, el pallasso oblidat

L’any 2004, Pepe Viyuela va llegir un article que el va deixar intrigat. L’escrivia Mariano García Cantarero a l’‘Heraldo de Aragón’ i s’encarregava de descobrir una figura, la del pallasso Marcelino, que havia assolit la fama a principis del segle XX als millors escenaris del món.

Viyuela va retallar aquell text impressionat. ¿Com era possible que el rastre de Marcelino hagués desaparegut i que ningú en sabés res? Més tard, el mateix García Cantarero va escriure un llibre d’investigació que, entre altres coses, relatava anècdotes i referències, com que Charles Chaplin va compartir escenari amb Marcelino quan tenia 11 anys o que Buster Keaton el va qualificar com «el millor pallasso del món».

Ara Germán Roda recupera aquesta figura en un documental, ‘Marcelino, el mejor payaso del mundo’ que repassa la seva vida i que inclou fragments de ficció protagonitzats per Pepe Viyuela, que es metamorfosa en Marcelino. «Ens vam posar a treballar i vam concebre aquest format híbrid en el qual es pogués explicar no només qui havia sigut, sinó també recrear de forma humil el seu recorregut sentimental, així com l’essència dels seus números còmics», explica Viyuela.

Que no hi hagués cap document visual de Marcelino va animar Roda i Viyuela a efectuar un exercici de llibertat i imaginació. No sabien com es movia, com caminava o gesticulava, però van arribar a la conclusió que tots els pallassos al llarg de la història tenien un codi genètic universal. «Per això vam recórrer a l’essència de la comicitat, al que sempre funciona, per exemple, l’ensopegada, el símbol del fracàs, de l’equivocació, de l’ensopegada. Curiosament, també tenia molt a veure amb el que jo havia fet quan vaig començar com a pallasso, els esquetxos de la cadira, del diari, de l’escala. Aquest gag visual, universal i atemporal. Així que vam recollir moltes d’aquestes idees per a la docuficció».

Final d’una època

Final d’una èpocaA la pel·lícula també assistim al final d’una època, quan els teatres i l’espectacle en viu van ser substituïts per l’experiència cinematogràfica. Gent com Charles Chaplin o Buster Keaton van saber aprofitar aquell moment i per això van passar a la posteritat, però gent com Marcelino es van quedar enrere, no van saber veure les possibilitats del nou llenguatge perquè el que necessitaven era la calor del públic pròxim. I aquest va ser el seu final.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

¿Hi hauria una similitud entre aquest canvi de paradigma i el que estem vivint en l’actualitat? «Sens dubte. A Marcelino li degué resultar molt difícil aquesta transformació, que el posessin davant de la càmera i fer gags. No és el mateix, però a mi em passa amb les xarxes socials, amb l’autopromoció a través de les aplicacions, de Youtube. El meu recorregut ha sigut molt analògic i ja no soc capaç de seguir el ritme d’avui. I crec que a Marcelino li va passar el mateix».

Per a Viyuela, convertir-se en Marcelino ha suposat una experiència gairebé transcendental. «Connectar-me amb una persona que ha desaparegut i deixar-li el cos perquè torni a fer-se present ha sigut gairebé esotèric. I, a més, té a veure amb el fet de perpetuar la memòria. Aquest documental té aquest toc filosòfic de l’important que és saber d’on venim, de no oblidar d’on procedim i saber què ens fa ser com som».