Hotel Cochambre: «Som un servei públic de divertiment»

¿Què representen per a vostès les festes majors?

¡És del que vivim! Per això ara estem tocats; hem estat quatre mesos sense actuar. Ja ens van anul·lar el concert de 20è aniversari a la sala on vam començar, la Salamandra, el 13 de març, ¡aquell divendres 13! Aquest mes, de 19 concerts, n’hem rescatat nou. Hem tocat a les festes de Barberà del Vallès i ho farem a les de Quart, Santa Cristina d’Aro, Cabrera de Mar, Andorra la Vella... Aquestes s’han salvat.

Hotel Cochambre va revolucionar les festes amb les seves versions imprevisibles i la seva posada en escena.

Disfressats d’ascensorista, grum, cuiner... I jo, de conserge, amb una mica més de rang. Jo vaig veure que a les festes majors hi havia un buit més enllà de les orquestres per a la gent gran i les bandes de versions de rock. Faltava ironia, diversió i festa. Tenia el meu grup, Benito y Por Narices, però em venia de gust fer versions. Ens van agafar al Biquini, i Pau Sampietro, d’Èxits Management, va veure que tots els dimecres passava una cosa estranya. Ens va portar al Mercat de Música Viva de Vic, i a la Fira de Tàrrega, i d’aquí a les festes majors. I des del 2004 estem una vegada al mes al Luz de Gas.

Vostè tenia una feina seriosa.

A l’editorial Destino. Em vaig acomiadar. Els vaig dir: «Me’n vaig a cantar pels pobles i els llogarrets». El segon any de deixar-ho, amb Hotel Cochambre ja fèiem cent bolos, i des d’aleshores no hem baixat d’aquesta xifra.

¿Recorda la primera festa major?

En un poble de Lleida, a les cinc de la matinada... Ja no hi havia ningú sa a aquelles hores, i nosaltres tocant disfressats.

El públic de les festes, ¿és difícil de fer anar?

A una sala com el Luz de Gas, la gent ve a veure’t, i a les festes, et troba allà. Són mons diferents. Has de tenir una capacitat camaleònica, desdoblar-te, i acabes aportant tot el que has après en tants anys de carretera. Amb només una mirada al públic ja veus quin repertori cal tocar.

Són un ‘jukebox’ amb potes.

Toquem de Metallica a El Fary, passant per Camilo Sesto o Estopa. Som un servei públic de divertiment absolut. Tenim repertori per a quatre o cinc hores, tot i que toquem dues o dues i mitja, amb tota la bogeria de la nostra cocteleria ‘cochambrosa’. Ho hem tocat tot. ¡Menys ‘El tractor amarillo’! Tot i que li fem una picada d’ullet.

Tenen fins i tot el seu ‘set’ metaler.

És la part en què jo descanso i canta el bateria, el gran Dani Navarro, mentre toca el doble bombo. Té una veu extraordinària i munta el seu ‘medley’ amb Barón Rojo, Iron Maiden, Judas Priest...

¿Què és el més gros que els ha passat en aquestes nits i matinades insondables?

De tot. Que abans de sortir a actuar un tio totalment borratxo pugi a l’escenari i s’emporti un altaveu, un monitor. «Eh, ¡que el meu pare és l’alcalde!». I coses més maques: l’altre dia ens van regalar una maqueta del nostre escenari amb uns Clicks de Famobil que érem nosaltres. Veus això i et mors d’amor.

¿El món necessita les festes majors?

Absolutament, i més amb tot el que ha passat. Nosaltres també hem estat tristos; se’ns han mort familiars. Però la gent necessita alegria, i cantar amb el del costat, i brindar, i conèixer-se... Moltíssima gent s’ha conegut a les festes. Ens han demanat tocar en casaments mil vegades, però això no ho fem.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿Què li espera al públic del Fes Pedralbes?

Amb la gent asseguda hi haurà més diàlegs. Tot i que a mi, amb les mascaretes, la ment se’m descontrola, perquè no sé si el públic està cantant, o rient, o mirant seriós... Amb la mascareta hem esborrat el somriure. Però aquests concerts s’han de fer. Davant la gent que ha sortit de casa, o del poble, i ha agafat el cotxe, i s’ha gastat uns diners per veure’ns..., jo em deixo la vida.