21 set 2020

Anar al contingut

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

El radiocasset del senyor Antonio

Els veïns de Vilapicina volen erigir una estàtua a aquell home que amenitzava el barri amb els seus menús musicals

Amb la història d'aquest personatge singular, 'Altres escenaris possibles' arriba a la seva entrega número 200

Nando Cruz

El radiocasset del senyor Antonio

Quan comencem a sortir de casa després de les setmanes més estrictes del confinament, comencem a trobar a faltar algunes persones. I no han sigut pocs els que s’han acostat al Forn del Padró i a la cafeteria New Orleans que hi ha a la placeta del Centre Cívic Can Basté a preguntar pel senyor Antonio, aquell home que solia asseure’s al muret amb el seu radiocasset i es posava a escoltar música a ple sol. «Fa molt que no el veiem. Des d’abans del coronavirus. Diuen que estava malaltó», era la resposta més habitual.

«Jo surto com els toros: si el temps i l’autoritat ho permeten», feia broma

El senyor Antonio era un element fonamental del paisatge de Vilapicina. Del paisatge sonor. «Jo surto com els toros: si el temps i l’autoritat ho permeten», feia broma. I la clientela del mercat de Virrei Amat sabia que el trobaria allà: amb el seu carretó de comprar ple de cassets, el seu cendrer platejat i aquell Aiwa de segona mà que va adquirir per 19 euros després que se li espatllés l’anterior. El seu radiocasset s’empassava moltes cintes. De salsa i de flamenc, dels Panchos i els Platters, de Nino Bravo i els de Palacagüina. Fins i tot una de les Baccara. «No, aquesta està gravada a sobre», aclaria. «A una cara, Lola Flores i a l’altra, Peret». De qui més en tenia era de Manolo Escobar.

Fonoteca comunitària

Preferia escoltar la música a l’aire lliure perquè era més entretingut que fer-ho a casa. No demanava diners, per descomptat. I ningú l’hi oferia. Això sí, sovint apareixien veïnes amb bosses plenes de cassets: de nadales, Mahalia Jackson, Mocedades, El Cabrero... Abans de desfer-se’n, preferien dipositar-los en aquesta fonoteca comunitària. Així tindrien una jubilació daurada, sonant a ple sol davant de nous públics. «Jo ‘toco’ totes les cintes que em donen, però si no m’agraden, les llenço», advertia, sobrepassat per tanta donació.

El millor baròmetre per mesurar si la seva sessió agradava era el banc de davant; si estava ple, bon senyal

No, el senyor Antonio no posava cassets: ell ‘tocava’ cassets. I els ‘tocava’ una mica a l’atzar: segons bufava el vent i segons li venia de gust a ell. Un matí podia començar amb un lot de sevillanes de Cantores de Híspalis, seguir amb Tom Jones i Elvis Presley, colar algun bolero de Machín i saltar a Glenn Miller. El millor baròmetre per mesurar si la seva sessió agradava era el banc que tenia davant, just al costat de la parada del bus. Si estava ple, bon senyal. I sempre ho estava; principalment de gent gran que hi passava el matí. Tenien conversa, música, aire fresc i cap obligació de consumir: un pla imbatible.

Veïnes ballant

Quan li donava el ‘play’, el carrer vibrava diferent. De sobte, podia aparèixer una veïna ballant un pasdoble Fabra i Puig avall. O acostar-se-li una nena de dos anys i quedar-se saltant una bona estona. El senyor Antonio explica que un dia es va personar una parella de mossos. «Mestre, ¿vostè sap que no pot posar música en l’espai públic perquè...?» No van poder acabar la frase. Una veïna se’ls va abalançar cridant: «¡Deixeu-lo en pau! ¡Aquest home ens alegra cada dia! ¡Marxeu vosaltres!» Aquell dia el senyor Antonio no va obrir la boca, però quan recordava l’anècdota se li dibuixava un somriure entremaliat.

Era un selector musical del veïnat, el ‘sound system’ més estimat de Nou Barris

Fa dos anys li vaig demanar permís per escriure un reportatge sobre ell. Em va despatxar un ‘bah’ desinteressat i lleument imperatiu. No volia protagonisme i, sobretot, no volia que per culpa d’un article tornés la policia. Possiblement, mai va conèixer els ‘sound system’ jamaicans, dels ‘picós’ colombians ni tantes altres manifestacions de la cultura del ‘discjòquei’, però ell era això: un selector musical del veïnat, un ‘discjòquei’ al sol. Seu era el ‘sound system’ més estimat de Nou Barris. Un servei públic. Igual et tocava un tango de Gardel que t’informava de quant feia que havia passat l’últim bus de la línia V27.

Recent defunció

La notícia va saltar dies enrere en el grup de Facebook ‘Memòries del Turó de la Peira i barris del voltant’. Una veïna, l’Ángeles, informava de la seva recent defunció. Aquell post es va omplir de comentaris afligits de gent que havia disfrutat de la seva música, la seva conversa i d’aquella forma tan simpàtica que tenia de saludar: com fent pessigolles a l’aire amb els dits. Alguns ja proposen dedicar-li una placa o un monument: el senyor Antonio assegut al costat del seu radiocasset. Potser acaba sent el primer ‘discjòquei’ a qui erigeixen una estàtua.