Mor Carl Reiner, una llegenda de la comèdia

Steve Martin, un comediant bastant popular fa anys però certament infravalorat, va ser el protagonista de dues pel·lícules convertides en peces de culte de forma gairebé instantània, o almenys de culte entre una minoria d’espectadors i un sector de la crítica. Una és el musical ‘Diners caiguts del cel’, dirigida per Herbert Ross el 1981 a partir d’un text de Dennis Potter. L’altra és ‘Cliente muerto no paga’, un homenatge-paròdia-pastitx del cine negre clàssic realitzada el 1982, de la qual Martin va ser també coguionista. ¿Qui va dirigir aquest film que convocava com a fantasmes sorgits d’imatges eternes del ‘film noir’ Humphrey Bogart, Alan Ladd, Barbara Stanwyck, Veronica Lake, Lana Turner i Ingrid Bergman? Un paio, llavors desconegut per al públic europeu en general, anomenat Carl Reiner, i amb una llarga trajectòria a l’esquena com a comediògraf, actor, director, productor i editor. Per als nord-americans era una llegenda de la comèdia tant en el cine i la televisió com als escenaris.

Reiner va morir dilluns passat per causes naturals a casa seva a Beverly Hills, als 89 anys. Era, entre altres coses, el pare de Rob Reiner, també director i actor bastant dotat per a la comèdia, cèlebre per la realització de ‘La princesa promesa’ i ‘Quan en Harry va trobar la Sally’, i a qui el lector pot reconèixer recentment en el paper d’un divertit jutge en alguns episodis de la telesèrie ‘The good fight’. Carl va inculcar a Rob el verí de la comèdia tant davant com darrere de la càmera, però el pare va ser molt més vitriòlic i extravertit que el fill.

Algunes fites de Reiner. Va compartir l’estil d’humor de Mel Brooks, amb qui va gravar diversos discos d’acudits i monòlegs a partir de l’espai d’esquetxs que van crear junts als anys 50, ‘2000 year old man’. També va enregistrar un doble casset amb lectures de textos de Groucho Marx, un altre referent de la comèdia jueva. Va crear un dels programes de varietats més famosos de la televisió nord-americana, ‘El show de Dick Van Dyke’ (1961-1966), pel qual va guanyar el premi Emmy en cinc edicions consecutives, guardó que ja s’havia emportat dues vegades en la categoria d’actor de recolzament per ‘Caesar’s Hour’ (1954-1957), una altra comèdia televisiva d’episodis protagonitzada per Sid Caesar i Reiner i escrita pel mateix Reiner, Brooks i Neil Simon, pura comèdia americana. El seu últim Emmy el va aconseguir el 1995 pel seu treball com a actor convidat en un episodi d’una altra exitosa sèrie, ‘Boig per tu’.

Reiner havia debutat com a actor a finals dels 40 i entre el seu centenar d’aparicions en cine i televisió destaquen títols com ‘El mundo está loco, loco, loco’ (1963) i ‘¡Que venen els russos!’ (1966). Eren papers secundaris en comèdies molt corals. Va continuar apareixent en sèries televisives i Steven Soderbergh el va convertir en un dels membres estables del grup de lladres liderats per George Clooney i Brad Pitt en les tres entregues de la saga d’‘Ocean’s’.

Va brillar més darrere de la càmera

Dirigint-se a si mateix o els seus amics comediants, on va brillar més va ser darrere de la càmera. Abans de riure’s de la mística del cine negre a ‘Cliente muerto no paga’ ja havia fet amb Martin ‘Un loco anda suelto’ (1979), el títol original del qual resulta més contundent: ‘The jerk’, l’idiota, el pesat. I abans havia dirigit Van Dyke a ‘El cómico’ (1969), una formidable i àcida comèdia sobre un artista de vodevil que triomfa a Hollywood en l’època del cinema mut i es guanya les simpaties del públic, però en la seva vida privada és un maltractador i un alcohòlic. També va realitzar ‘Oh, Good!’ (1977), en què el veterà comediant George Burns encarna Déu, i el cantant de country John Denver el seu servidor a la Terra.

Notícies relacionades

Mor Sid Caesar, referent de la comèdia televisiva als EUA

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

El notable efecte de la llavors molt enginyosa ‘Cliente muerto no paga’, en què Martin va encarnar un detectiu bogartià i Reiner un mariscal de camp alemany, es va diluir aviat. ‘Un genio con dos cerebros’ (1983), caricatura aquesta vegada del cine fantàstic, amb Martin i Kathleen Turner, encara conserva certa ironia, i ‘Dues vegades jo’ (1984), un relat de transferència de personalitats protagonitzat per Martin i Lily Tomlin, té bons gags. Però com li va passar al seu amic Mel Brooks, Reiner, en qualitat de director, es va perdre amb comèdies de broc gros com ‘Distracción fatal’ (1993), seguint la modalitat de construir un relat parodiant escenes de títols cèlebres (‘Atracció fatal’, ‘Instint bàsic’, ‘Dormint amb el seu enemic’).

Es va acomiadar de la direcció el 1997 amb ‘Ese loco sentimiento’, una plàcida comèdia romàntica al servei de Bette Midler, estrenada quan el fill de Reiner feia ja pel·lícules més enginyoses. Com a escriptor televisiu, però, va estar actiu fins fa ben poc: una de les seves últimes comeses va ser posar veu al rinoceront rosa de joguina de ‘Toy story 4’ (2019), anomenat en el seu honor Carl Reineroceros.