12 jul 2020

Anar al contingut

ESTRENA DEL FESTIVAL D'ESTIU DE BARCELONA

El Grec conjura el temor de la Covid-19 amb 'A tocar!'

Baró d'Evel va combinar música, teatre i humor en un singular espectacle protagonitzat per una sòlida 'troupe' interdisciplinària i intergeneracional

Lina i Raül Refree amb els seus moderns fados i el clown Tortell Poltrona amb les seves lúcides reflexions van brillar en un muntatge inspirat en la crisi

Marta Cervera

El Grec conjura el temor de la Covid-19 amb 'A tocar!'

FERRAN NADEU

Art, poesia, circ, música, teatre i dansa, però també denúncia i humor. De tot una mica hi va haver aquest dimarts a ‘A tocar!’ l’espectacle inaugural del Festival Grec a càrrec de Baró d’Evel sorgit com a conseqüència d’aquesta Covid-19 que ha obligat a reinventar la tradicional cita estiuenca. Realitzat amb una desena de col·laboradors de diferents edats i disciplines, l’espectacle va interpel·lar el públic i els polítics de manera directa.

La companyia va reciclar escenes d’altres espectacles, però també hi va haver sorpreses 

Va ser un muntatge molt essencial i orgànic, basat en el contrast, amb moments suggeridors, imatges poètiques, reflexions profundes i denúncies contundents servides de vegades amb el sarcasme i l’humor de l’etern pallasso Jaume Mateu, el famós Tortell Poltrona del «Què bèstia!». Va entusiasmar el públic tant o més que la resta de la seva família biològica de Baró d’Evel: el seu fill Blaï Mateu Trias i la seva parella Camille Decourtye i la filla de tots dos, Rita, per a qui, als seus 6 anys, estar en escena sembla una cosa tan natural com respirar. També la seva altra família, la desena de col·laboradors, s’hi van compenetrar sense tocar-se, gairebé com manen els protocols a l’escenari en aquesta nova realitat. Aquest tema va ser qüestionat en l’espectacle juntament amb d’altres que van posar en evidència des de la fragilitat de l’ésser humà fins a la seva capacitat d’autodestrucció, davant de la seva incapacitat per fer front a altres amenaces com la contaminació del planeta i el canvi climàtic.

Natura protagonista

Tots els intèrprets van brillar en un escenari on la natura va cobrar protagonisme des del minut zero, amb uns immensos ulls canviants projectats a la pètria paret de l’amfiteatre de Montjuïc, convertida aleshores en una tela sobre la qual es projectaven formes i símbols negres creats en directe per Frederic Amat, que també va aprofitar el terra de l’escenari per dibuixar. La música de Raül Refree acompanyant al piano la càlida veu de la fadista portuguesa Lina va sonar espectacular en peces com ‘Medo’ i ‘Destino’. Però també va tocar la fibra seguint la Rita –aquesta nena promet– amb la guitarra. Els seus acords i els del guitarrista francès Nicolas Lafourest van servir per enllaçar les interaccions entre els sòlids protagonistes d’aquesta proposta, de vegades tan contundent en el fons com delicada en la forma.

El muntatge va evocar la bogeria viscuda en el confinament i va advocar per un canvi real al món 

Moltes idees es van apuntar, tant a través del monòleg d’Imma Colomer com de les accions de Blaï i Camille. Tots dos van fer riure, van mostrar la seva part més animal i primària. Tot i que van utilitzar elements ja coneguts d’altres espectacles, també van crear moments únics. Camille, per exemple, a l’interpretar diversos temes propis –entre els quals un rap–. El veterà Tortell Poltona va recordar al final una cosa que ha tornat a posar molt de manifest el coronavirus: que «no som res», i que tots naixem amb data caducitat.    

Preguntes des de l’escenari

Moltes preguntes llançades des de l’escenari convidaven a la reflexió. Sabem que el plàstic contamina el planeta, que el canvi climàtic avança i que la contaminació només s’aturarà si canviem la nostra forma de vida. Però, ¿ho farem?, i ¿què quedarà d’aquests desitjos d’un món millor? I els polítics, directament interpel·lats pel lúcid pallasso: «¿Què hem de fer?», els va preguntar. «Ho hem canviat tot per continuar exactament igual. Aquesta nova normalitat mai hauria d’haver sigut normal». María Muñoz i Imma Colomer també van apel·lar amb la dansa i la paraula respectivament a la necessitat d’un canvi real. La primera, acompanyada per una suau melodia de Lina, i Colomer amb un monòleg carregat d’humanitat. «La vida és una abraçada», deia.

Entre el públic assistent hi havia molts professionals del sector sanitari

El públic no va sentir res que no sabés sobre la Covid-19, de la vida i de la mort, perquè entre la gent hi havia molts professionals de la sanitat. ¿Havien de riure o plorar quan es va recordar l’absurd viscut a Espanya a causa de la falta de material bàsic de protecció als hospitals? Es van sentir algunes rialles i també hi va haver aplaudiments durant un espectacle que va evocar la bogeria viscuda en el confinament, la impossibilitat de tocar la gent gran, la ràbia i la impotència sentida. Però també hi va haver moments de bellesa, de passió i de tendresa. Tant per l’escenografia com pel vestuari, dominat per colors oposats, el blanc i el negre, així com per les idees exposades i sentiments que va remoure, el primer retrobament dels artistes amb el públic després de més de tres llargs mesos d’aturada va ser màgic. Chapeau.

Temes: Coronavirus Grec