ESTRENA A MOVISTAR+
'Daniel no es real': millor com més irreal
Un amic imaginari causa problemes molt concrets en aquest estimable film de terror d'Adam Egypt Mortimer
zentauroepp53936812 icult200630130517
Daniel no es real ★★★
Direcció: Adam Egypt Mortimer
Repartiment: Milers Robbins, Patrick Schwarzenegger, Sasha Lane, Mary Stuart Masterson
País: Estats Units
Durada: 100 minuts
Any: 2019
Gènere: TERROR
Estrena: 30 de juny (exclusiu a Movistar+)
El segon llarg d’Adam Egypt Mortimer (‘Some kind of hate’) reuneix dues pel·lícules en una: d’una banda, un psicodrama d’ironia fosca sobre els avantatges i perjudicis de tenir un amic imaginari més atrevit que un mateix; d’una altra, la classe de malson psicodèlic (amb banda sonora ‘dark ambient’) en què sembla que s’està especialitzant la productora SpectreVision, d’Elijah Wood, després de la ressonància de ‘Mandy’.
Coescrita pel director amb Brian Deleeuw, a partir d’una novel·la d’aquest, ‘Daniel no es real’ explica la reconnexió de l’universitari Luke (Miles Robbins, fill de Tim) amb el seu vell amic imaginari de la infància Daniel (Patrick Schwarzenegger, fill d’Arnold), que ara com llavors l’impel·leix a superar els seus propis límits. Durant aquesta espècie de revisió estudiantil d’‘El club de la lucha’, Daniel es tatua xuletes perquè Luke tregui bones notes, o l’empeny a lligar, o l’ajuda a recitar de memòria els llibres predilectes de la seva noia predilecta, l’artista Cassie (Sasha Lane).
Notícies relacionadesLa veritable foscor i millor tram del film arriba més o menys a l’equador, quan el fantàstic amic decideix prendre el control del cos de Luke. Hi ha un moment bastant icònic en què les cares de l’un i l’altre es comencen a fusionar viscosament, com en una escena eliminada de ‘Society’. Amb aquesta fusió de l’element digital i el tàctil, s’obre una carretera cap a un malson intangible amb imatgeria poderosa.
‘Daniel no es real’ resulta millor com més irreal, com més s’assenta en el terreny viscós del malson. Com a retrat d’una masculinitat en estat de crisi, és bastant simplista i reduccionista. Com a pur viatge imaginatiu, així en la seva segona meitat com en aquest pròleg amb reflexos del ‘Juego de niños’ de la sèrie ‘Suspense’, assoleix una notable capacitat suggestiva, una cosa en la qual té molt a veure la saturada fotografia de Lyle Vincent.
- Documentació Nou avís de la policia per als que han de renovar el DNI o el passaport
- SALUT Europa retira del mercat la vacuna de la covid d’AstraZeneca
- Peris confessa que va abusar de nens des del 1972
- FÓRMULA 1 La sanció a Sainz pel GP de Miami afegeix més polèmica sobre la FIA
- Joves polítiques s’obren pas en les llistes electorals del 12M
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Ús alternatiu ¿Per què la gent està llançant vinagre a les finestres per l’onada de calor?
- Reflexió en primera persona L'activisme ha abanderat la meva supervivència
- Hisenda ¿Què és l’IRPF i quins són els trams de la renda el 2021?
- La fiscalia, en descrèdit