'Daniel no es real': millor com més irreal

El segon llarg d’Adam Egypt Mortimer  (‘Some kind of hate’) reuneix dues pel·lícules en una: d’una banda, un psicodrama d’ironia fosca sobre els avantatges i perjudicis de tenir un amic imaginari més atrevit que un mateix; d’una altra, la classe de malson psicodèlic (amb banda sonora ‘dark ambient’) en què sembla que s’està especialitzant la productora SpectreVision, d’Elijah Wood,  després de la ressonància de ‘Mandy’.

Coescrita pel director amb Brian Deleeuw, a partir d’una novel·la d’aquest, ‘Daniel no es real’ explica la reconnexió de l’universitari Luke (Miles Robbins, fill de Tim) amb el seu vell amic imaginari de la infància Daniel (Patrick Schwarzenegger, fill d’Arnold), que ara com llavors l’impel·leix a superar els seus propis límits. Durant aquesta espècie de revisió estudiantil d’‘El club de la lucha’, Daniel es tatua xuletes perquè Luke tregui bones notes, o l’empeny a lligar, o l’ajuda a recitar de memòria els llibres predilectes de la seva noia predilecta, l’artista Cassie (Sasha Lane).

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

La veritable foscor i millor tram del film arriba més o menys a l’equador, quan el fantàstic amic decideix prendre el control del cos de Luke. Hi ha un moment bastant icònic en què les cares de l’un i l’altre es comencen a fusionar viscosament, com en una escena eliminada de ‘Society’. Amb aquesta fusió de l’element digital i el tàctil, s’obre una carretera cap a un malson intangible amb imatgeria poderosa.

‘Daniel no es real’ resulta millor com més irreal, com més s’assenta en el terreny viscós del malson. Com a retrat d’una masculinitat en estat de crisi, és bastant simplista i reduccionista. Com a pur viatge imaginatiu, així en la seva segona meitat com en aquest pròleg amb reflexos del ‘Juego de niños’ de la sèrie ‘Suspense’, assoleix una notable capacitat suggestiva, una cosa en la qual té molt a veure la saturada fotografia de Lyle Vincent.