OBITUARI

Ruiz Zafón, l'inventor de l'altra Barcelona gòtica

L'escriptor, mort d'un càncer als 55 anys, no deixa cap novel·la inèdita i va tancar la porta a les adaptacions dels seus llibres per a cine i TV

Visita a Barcelona 8 Carlos Ruiz Zafón, ahir, en un dels balcons del Palau de la Música.

Visita a Barcelona 8 Carlos Ruiz Zafón, ahir, en un dels balcons del Palau de la Música. / DANNY CAMINAL

Es llegeix en minuts

Hi va haver un temps, abans de la crisi del 2008 i de l’huracà digital, que un escriptor supervendes, però supervendes de veritat, podia aspirar a una xifra de vendes amb set dígits només al mercat espanyol. Un dels últims que van escalar aquest cim en els bons temps i van pugnar després per seguir a dalt en els dolents va ser Carlos Ruiz Zafón, mort als 55 anys a Los Angeles després de batallar durant els dos últims anys i mig amb un càncer. Pocs han trobat la fórmula que va fer de ‘L’ombra del vent’ un fenomen de masses. La de Ruiz Zafón incloïa un món propi (una imaginària i bromosa Barcelona). La reivindicació romàntica del món del llibre i la literatura de gènere, fulletonesca, gòtica, fantàstica o detectivesca. La capacitat d’assolir diversos nínxols (des del de les lectures recomanades a secundària al lector que se sentia recompensat navegant per les seves esdrúixoles sentències o humorades). L’aura de l’èxit internacional. El recolzament entregat i incondicional dels seus editors, que li van fer presentar els seus últims tres llibres al Palau de la Música, el Liceu i el temple expiatori del Tibidabo.

Carlos Ruiz Zafón va néixer a Barcelona el 1964. Fill d’un agent d’assegurances, recordava haver-lo acompanyat a aquelles oficines de sostres alts, portes infranquejables i decoracions de bronze, als vestíbuls de clients benestants: una escenografia que vista des de l’altura d’un nen agafat de la mà del seu pare s’engeganteix i deforma en el record i molt probablement estigui en l’origen del seu imaginari visual. En termes arquitectònics, més Sagnier que, malgrat l’afició de l’escriptor pels dracs, Gaudí.

Després d’iniciar la seva carrera com a creatiu publicitari, va debutar el 1993 amb la novel·la juvenil ‘El príncep de la boira’. Amb la dotació del premi Edebé va fer cap a Los Angeles amb l’ambició de professionalitzar-se com a escriptor de guions i novel·les, primer juvenils i després d’adults. El segon objectiu el va aconseguir amb escreix: després d’‘El palau de la mitjanit’ (1994) i ‘Els llums de setembre’ (1995) va arribar la seva primera novel·la per a adults, ‘L’ombra del vent’. Ángeles Caso li va pispar el premi Fernando Lara del 2010, però la insistència d’un membre del jurat, Terenci Moix, va fer que l’any següent arribés a les llibreries.

En la primera crítica publicada del llibre, Ricard Ruiz Garzón escrivia al suplement de llibres d’EL PERIÓDICO que la novel·la es dirigia a qui no havia oblidat el lector adolescent que va ser, «els qui encara poden disfrutar d’una narració magnètica, divertida i tècnicament impecable sense importar-los que el seu estil sigui poc innovador o que la trama abundi en floretes fulletonesques de magistral resolució». Zafón va trobar aquest lector i va continuar buscant-lo en els seus següents llibres, fins a compondre una tetralogia que havia d’explicar el passat d’aquest Cementiri dels Llibres Oblidats sepultat, com una arquitectura d’Escher, allà pel carrer de l’Arc del Teatre. Cada un més marcat per un gènere: «A ‘L’ombra del vent’ més la novel·la d’aprenentatge, a ‘El joc de l’àngel’ [2008] la novel·la gòtica, a ‘El presoner del cel’ [2011] la novel·la d’aventures i a ‘El laberint dels esperits’ [2016] hi ha més presència de la novel·la d’intriga i de misteri», enumerava després de la publicació d’aquest últim.  

¿Què tenen en comú Carlos Ruiz Zafón i Jaume Cabré? Tots dos van ser supervendes a Alemanya gràcies a una recomanació entusiàstica en plena Fira del Llibre de Frankfurt (les del 2003 i 2007, respectivament) de l’exministre d’Exteriors verd Joschka Fischer, guru literari televisiu en hores lliures. En el cas de Ruiz Zafón, aquest impuls el va portar molt més enllà, fins a traduccions en una cinquantena de llengües, i aconseguir combinar l’èxit de vendes en un mercat anglosaxó impermeable a les traduccions del castellà i els elogis als suplements literaris i dels seus col·legues de professió que aquí no rebia. La consciència del seu èxit internacional i de públic i de la fredor, quan no hostilitat, de la crítica literària espanyola li va fer mantenir una relació intensa tot i que a distància amb un cercle estret d’incondicionals. I més que incòmoda amb un món literari a què es referia amb dolguda displicència i amb les crítiques a les quals va arribar a respondre amb diversos vetos, aixecats elegantment a la fi.  

L’acollida de ‘L’ombra del vent’ (amb la seva recepció internacional just en uns anys en què Barcelona s’estava convertint en una icona turística global) van portar a un dels equívocs més grans sobre l’obra de Zafón. Definida per molts com un retrat de la Barcelona grisa de la postguerra, una cosa que la constant presència de desajustos cronològics o factuals seria suficient per desmentir, no ho era en absolut. Un equívoc que va intentar desfer amb el segon llibre de la tetralogia, que obria una derivació més fantàstica de la seva obra, per trobar-se amb una certa incomprensió dels seus lectors que posteriorment va intentar compensar en el tancament del cicle.

Notícies relacionades

En una entrevista amb aquest diari després de la presentació d’‘El laberint dels esperits’ aclaria el caràcter de la seva Barcelona imaginària: «No estic fent un reportatge o una crònica social en la qual aquests elements siguin fonamentals. Aquesta Barcelona és una creació literària, és un personatge, hi ha una posada en escena, una estilització, creem un món que no és el món real».

Aquell dia va definir la seva ciutat en termes visuals, escenogràfics. Amb tot, malgrat la fascinació pel cine, no hi hauria d’haver, mai pel·lícula ni sèrie de ‘L’ombra del vent’. «Jo soc protector de la meva obra i no vull fer experiments per esprémer ni un duro més. Ni la vull tocar ni vull que ningú la toqui», explicava el 2016. Tampoc hi haurà, explica el seu editor Emili Rosales, per a qui l’escriptor era «un germà gran», un llibre pòstum. La malaltia, una vegada tancat el seu cicle de novel·les, ja no li ho va permetre.