'La piel' de Sergio del Molino: el més profund és la pell

L’obra de Sergio del Molino està sustentada en la seva dolorosa biografia. Va ser així fins i tot abans que es consolidés la febre memorialística del jo, jo, jo. En el cas de Del Molino l’escriptura sempre és un trampolí sobre l’anècdota per aconseguir transcendir-la. Com en la terrible –per al lector i per a qui la va escriure– ‘La hora violeta’, on la lluita contra la mort del fill és relatada com un intent de  tornar-li la vida que no va tenir. 

 Del Molino sol extreure petroli pensant la realitat des d’un angle inèdit – 'La España vacía’ – o gràcies a la memòria, que com bé diu a les pàgines de ‘La piel’ mai sabrem si porta records reals o implantats per circumstàncies o persones.  

’La piel’ –res a veure amb la de Curzio Malaparte– expandeix el  patiment que als 20 anys, amb pruïja i  posterior descamació en brots,  van obrir a l’escriptor la porta a la psoriasi i a l’autopercepció de la monstruositat. Les bruixes de Roald Dahl sempre tenen èczemes. 

Notícies relacionades

Trump amenaça amb aranzels del 100% al cine produït a l’estranger

Lise Davidsen debutarà com a Isolde al Liceu en una nova producció

La idea el porta a seguir les experiències psoriàsiques de Stalin –que la va patir– i que per a Del Molino pot ser l’origen del seu afany   exterminador. O del jove John Updike, cremat pel sol –un potent antipsoriàsic- per aconseguir l’atenció d’una bonica bibliotecària de pell negra. O de Nabokov, adúlter enamorat d’una dona que no era la seva incondicional Vera i retingut finalment en la seva passió per la malaltia. Una malaltia que és alhora efecte i causa. 

 No hi ha aquí complaença ni exhibició del dolor. S’explica el cas, amb la lleugeresa d’un Nanni Moretti a ‘Caro diario’, constatant que un monstre mai ho és en si mateix sinó en la mirada, carregada de temor, dels altres.