27 maig 2020

Anar al contingut

CRÍTICA DE CINE

'Continuar': l'odissea interior

Joachim Lafosse retrata la relació difícil entre una mare i el seu fill adolescent adoptant algunes maneres essencials del 'western'

Nando Salvà

'Continuar': l'odissea interior

KRIS DEWITTE

 
ítem

 

Continuar ★★★

Direcció: Joachim Lafosse

Intèrprets: Virginie Efira, Kacey Mottet Klein, Diego Martín, Damira Ripert

País: Bèlgica / França

Durada: 84 minuts

Any: 2018

Gènere: Drama

Estrena: 22 de maig del 2020 (Filmin)

L’assumpte de bona part de les pel·lícules de Joachim Lafosse són les diferents maneres que les famílies tenen d’implosionar, i en aquest sentit ‘Continuar’ és una prolongació, tot i que alhora aporti novetats en la carrera del director belga. La protagonitzen una mare i el seu problemàtic fill adolescent, que creuen a cavall un paisatge tan bonic com inquietant del Kirguizistan; tot i que dissenyat com un mitjà per reparar la relació entre tots dos, el viatge servirà perquè brollin de la parella foscos sentiments soterrats.

Mentre els contempla, Lafosse adopta per primera vegada en la seva carrera algunes maneres essencials del ‘western’, com les divisions morals essencials i, sobretot, l’ús dramàticament deliberat dels imponents espais oberts. Però, malgrat aquests últims, ‘Continuar’ resulta igual de claustrofòbica que títols previs de la seva filmografia, com ara ‘Propietat privada’ (2006) i ‘Después de nosotros’ (2016), i tot i ser dues figures diminutes en la immensitat, mare i fill estan atrapats en les seves pròpies psicologies. Cap de les amenaces externes que afronten durant el trajecte és tan perillosa com la que ells mateixos encarnen.

En el seu cine, Lafosse acostuma a generar tensió a través dels diàlegs; aquí, en canvi, són els silencis els que construeixen una atmosfera tòxica i van fent bullir la relació. Paradoxalment, és quan la parella comença a fer un ús més freqüent de la paraula que el misteri s’evapora, en bona mesura perquè el que diuen per justificar-se cau en el didactisme i la falta de lògica. I no és l’únic motiu pel qual el final del viatge no arriba a resultar del tot satisfactori: al llarg dels seus escarits 84 minuts de metratge, la pel·lícula no permet a l’espectador sentir el pas del temps, ni fer-se una idea de com la durada del periple pot influir en la reconstrucció psicològica dels personatges.