Crítica de 'Marianne & Leonard: palabras de amor': un idil·li sense final

El documentalista Nick Broomfield (‘Kurt & Courtney’, ‘Whitney: can I be me’) reprimeix una mica els seus impulsos sensacionalistes a ‘Marianne & Leonard: palabras de amor’, crònica elegíaca del complicat idil·li entre Leonard Cohen i Marianne Ihlen, la dona que va inspirar ‘So long, Marianne’ (entre altres cançons) i que va ser àncora emocional del cantautor durant gairebé tota la seva vida.

Un altre tret conegut de Broomfield, la seva tendència al protagonisme, té aquesta vegada tot el sentit. Per al cineasta aquesta història és personal. Ell mateix va ser amant d’Ihlen durant un dels períodes en què el trobador canadenc i la seva pacient nòvia noruega no van tenir contacte. Va ser ella, segons explica, qui el va empènyer a fer pel·lícules.

El director anglès no ve aquí a imposar justícia, tot i que col·locar el nom de Marianne abans que el de Leonard en el títol ja és un gest significatiu. Mira de donar nova llum sobre Ihlen, desposseir-la una mica del sempitern epítet de musa i fer-nos sentir de prop les seves expectatives, les seves necessitats, els seus sentiments. Cohen apareix retratat com un faldiller empedreït, una cosa que ell no va negar mai, però també com tot un romàntic; dues coses contràries que poden ser totes dues certes.

Leonard va conèixer Marianne i el seu fill de 8 anys, Axel Jr., el 1960 a l’illa grega d’Hidra, on anaven a parar molts artistes a la recerca d’inspiració i les promeses del sol i l’amor lliure. Va ser allà on, sota els efectes de les drogues, va escriure un parell de novel·les de pobra resposta. Ella anava a comprar menjar, cuinava, etcètera. Ell no menjava gaire perquè, pel que sembla, l’‘speed’ el deixava sense gana.

La vida somiada d’Hidra no podia durar: Cohen va començar a viatjar a Mont-real per fer diners, una cosa que va començar a arribar gràcies menys als llibres que a les cançons. Va cedir ‘Suzanne’ a la cantautora de folk Judy Collins, qui el va animar a cantar els seus propis temes. La resta, com sol dir-se, és història. Cohen va trobar una vocació i l’èxit, i amb aquest van arribar les gires, les dones passatgeres i el consum sense mesura de drogues.

Notícies relacionades

Rosalía exhibeix la seva formació clàssica a Lux: “En la seva manera de cantar es nota que hi ha uns coneixements musicals profunds, com en els Beatles”

‘Lux’, el nou disc de Rosalía, cançó a cançó

Aquest no seria un documental de Nick Broomfield si no inclogués, com a mínim, mitja dotzena d’anècdotes més o menys escabroses. Segons el guitarrista Ron Cornelius, músic de gira de Cohen, en certa temporada van agafar forces d’una variant de LSD (l’anomenada ‘pols del desert’) durant vint-i-tres nits seguides; poc importava que aquell dia toquessin al Royal Albert Hall o l’Òpera Estatal de Viena. Tot el que surt de la boca d’Aviva Layton, dona del poeta Irving Layton, és or pur.

‘Marianne & Leonard: palabras de amor’ acaba, sigui com sigui, en un clima de melancolia i relativa plenitud, amb la lectura a una malalta Ihlen de l’‘e-mail’ de comiat que li havia enviat Cohen. «Soc just darrere teu, prou a prop com per agafar-te la mà», va escriure el músic. Marianne va morir de leucèmia el juliol del 2016. Ell la va seguir, després d’una fatal caiguda nocturna, menys de quatre mesos després.