Hlynur Pálmason: «Erice i Saura em van canviar la vida»

Després de la ben rebuda ‘Winter brothers’ (2017; la podeu recuperar a Filmin), el director Hlynur Pálmason es confirma amb ‘Un blanco, blanco día’ com a nova firma de referència del cine islandès i europeu. El seu torbador segon llarg, fins al 10 de maig disfrutable en ‘streaming’ en el D’A Film Festival, és la història d’un policia mitjà jubilat, Ingimundur (Ingvar Sigurdsson), trastocat pel dol i la venjança. Se’n parla com un ‘thriller’, però la pel·lícula de Pálmason es mou en terrenys abstractes i imprecisos, delimitats pels corrents del subconscient. Parlem amb el director sobre els seus misteriosos mètodes.

Abans que res, em veig obligat a preguntar-li per la Covid-19. ¿De quina manera l’ha afectat?

Per ser-li honest, no m’ha afectat. Visc bastant aïllat, a la costa sud-est d’Islàndia, allunyat de qualsevol nucli urbà, així que no m’està afectant en la vida diària. Tot i que ho passo malament observant els seus efectes a nivell internacional.

¿Viu en un entorn similar al d’‘Un blanco, blanco día?’ Així de bonic alhora que inhòspit.

La meva vida és similar, així és. De fet, viu a la casa que el protagonista reforma durant la pel·lícula... La meva ‘opera prima’ succeïa a Dinamarca. D’aquest projecte m’atreia la idea de treballar al meu país i en el meu idioma, de treure partit artístic de les coses que millor conec.

Sé que aquesta pregunta pot ser difícil de contestar, però ¿quins van ser els orígens de la història?

De vegades costa dir-ho, però ho recordo. Sabia que volia fer alguna cosa sobre la relació entre un avi i un net, en aquest cas neta. La meva relació amb el meu avi era important per a mi. Aquesta classe de relació és encara més pura i incondicional que la que puguis establir amb el teu pare o la teva mare. Volia explorar això. Però no vaig saber com enfocar-ho fins després de treballar en la sèrie de fotografies ‘A white day’. Com a artista, treballo en diversos mitjans, i de vegades, una cosa que no hauria de ser narrativa demana ser-ho. Va passar amb aquestes fotos, en les quals vaig fotografiar gent, figures, animals, enmig d’una tempesta de neu. D’aquí va començar a emergir una història.

Més que com una història sobre un avi i la seva neta, ‘Un blanco, blanco día’ se sol definir com a ‘thriller’ de venjança. El seu protagonista descobreix que la seva difunta dona va tenir un amant i això desencadena un procés de desintegració psicològica. ¿Va voler jugar conscientment amb els codis de gènere?

No realment. Quan buscava finançament per a la pel·lícula, vaig utilitzar la paraula ‘thriller’ perquè sabia que així ho tindria més fàcil. I al final es va acabar quedant en moltes descripcions. Com a director, si li soc sincer, no m’importen gaire la trama ni les explicacions. M’interessen els personatges i com interactuen entre ells, en una espècie de ball. Faig pel·lícules difícils de descriure.

¿Diria que el seu subconscient fa gran part de la feina? ¿O tot segueix una rígida lògica secreta?  

Les coses comencen en un lloc i acaben en un altre. Quan començo a bussejar en un projecte, a deixar-me portar, a anar més enllà d’escriure alguna cosa i després reproduir-lo, sempre passen coses inesperades. El que m’agrada del cine és que surt sol. En la seva millor forma, el cine és una experiència, és música. El cine et diu què fer. És una qüestió de moviment i de ritme. Per mi, l’aspecte psicològic és secundari.

I els actors, ¿solen entendre aquest punt de vista? ¿O li demanen més detalls sobre els seus personatges?

En el cas de [el protagonista] Ingvar Sigurdsson, tot va ser fàcil. Ja havíem col·laborat en un curt [‘En maler’, del 2013]. De seguida entén de què va tot quan llegeix un guió. A més, durant l’escriptura el vaig anar alimentant de material a poc a poc: imatges, fragments de so... Elements que ell va tenir temps de digerir per anar creant Ingimundur.

¿I què hi ha de la neta, aquesta gran Ida Mekkin Hlynsdottir?

Amb ella també estic acostumat a treballar. ¡És la meva filla!

¡Enhorabona! És una actriu de futur.

Quan vaig dir als meus productors que la volia per a aquest paper, vaig notar que alguns es van regirar. ¿Havia de ser la meva filla precisament? Però van callar al veure les primeres proves. Està davant les càmeres des que era nadó. Hi està molt habituada i li encanta actuar.

Tornant al tema del subconscient: no té por de desviar-se de la línia recta per fer digressions inesperades, com aquesta immersió a la televisió o el seguiment de la caiguda d’una roca.

Acostumo a dir que un arbre no només creix cap avall, sinó també cap als costats. Com a artista estàs obligat a seguir el creixement de les branques, tot i que no sàpigues si és important. No sé si té sentit el que diré, però... ¿què és un arbre sense les branques? Un arbre no és només un tronc. De vegades necessites una escena tensa i directa; d’altres, una que respiri més i que no sàpigues cap a on es dirigeix.

Hi ha dues pel·lícules en les quals vaig pensar bastant mentre veia ‘Un blanco, blanco día’. D’una banda, ‘'El dulce porvenir’, d’Atom Egoyan, sobretot per l’escena del tot terreny xocant contra la barrera de seguretat i caient pel pendent, que em va tornar a l’accident de bus escolar. El clima gelat i de dol també és similar. D’altra banda, es pot pensar en ‘45 años’, d’Andrew Haigh, una altra història sobre no conèixer realment la persona amb qui has passat més temps en la teva vida. No sé si alguna va ser una referència.

No n’he vist cap de les dues, però me les apunto. Els meus dos referents principals són Víctor Erice i Carlos Saura, i no ho dic perquè vostè sigui espanyol. De petit, a Islàndia, tot el que podia veure en sales eren títols molt comercials. Mentre estudiava a l’Escola Nacional de Cine de Dinamarca, aquests dos directors em van canviar la vida. Ells em van obrir els ulls a altres maneres de fer cine.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

¿Què té previst filmar a continuació?

El meu projecte somiat, en el que ja fa un temps que estic embrancat, és ‘Godland’, una pel·lícula d’època sobre un sacerdot danès que navega cap a Islàndia per construir una església. Espero poder treballar-hi aquest any o el que ve. Si els rodatges són factibles.