La maledicció de publicar en temps de pandèmia

Martín Caparrós va arribar a Buenos Aires el 6 o 7 de març; ja no ho recorda gaire bé; en aquells dies en què el coronavirus era una amenaça encara borrosa; que no se sabia quin seria l’abast de tot plegat. A Espanya i un grapat de països llatinoamericans acabava d’arribar a les llibreries la seva última novel·la, ‘Sinfín’ (Literatura Random House), i Caparrós estava immers en la promoció. Ja havia fet presentacions a Madrid i Barcelona i començava la gira llatinoamericana per la seva terra de naixement. Després aniria a Xile i Colòmbia. «Vaig tenir tres o quatre dies d’entrevistes i recordo que alguns periodistes no van voler veure’s amb mi. Em va sorprendre. Jo pensava: ‘¿Però què els passa?’». Llavors tot es va precipitar: dijous d’aquella setmana, el Govern argentí va decretar la quarantena per a tots els que arribaven de països de risc, com Espanya. De seguida, Xile va tancar fronteres i Colòmbia va decretar la quarantena per a tota la població. Com va poder, Caparrós va escapar en un dels últims vols a Madrid.

És un exemple explícit d’un escriptor en plena tasca de difusió del seu llibre afectat per la crisi del coronavirus; literalment fugint-ne. Molts estan en la mateixa situació. Van publicar les seves obres just abans que tot es tornés sostre i quatre parets, mascaretes, alarma i emergència; i ara s’acontenten amb una promoció virtual que fan amb la millor voluntat, però que sempre serà essencialment un succedani. Sant Jordi és la màxima expressió de tot això: la gran festa del contacte entre escriptors i lectors ha sigut en el millor dels casos posposada per la crisi. El que hi haurà aquest dijous serà un Sant Jordi virtual, o digital, però no és el mateix. Era el pitjor moment per publicar, però qui podia saber-ho.

Vols curts

El començament del confinament va marcar un abans i un després. Abans era el temps de la il·lusió: un llibre acabat de publicar i la lluminosa perspectiva de presentacions, xerrades, entrevistes, vendes, lectors. Un moment dolç. Olga Merino va publicar ‘La forastera’ (Alfaguara) el 20 de febrer. Llavors hi havia registre d’uns quants casos a Itàlia. La veloç dispersió del virus amb prou feines li va donar temps de presentar la novel·la a Madrid i Barcelona, en un Café Comercial i una llibreria Laie plens d’éssers humans com probablement no ho tornaran a estar en molt temps. «Va tenir un vol curtíssim», es lamenta l’escriptora barcelonina. Caparrós pot dir el mateix: una presentació a cada ciutat, unes quantes entrevistes i poc més.

D’altres no van arribar ni a això: Eva Baltasar va publicar la seva segona novel·la, ‘Boulder’ (Club Editor) l’11 de març, dos dies abans de l’anunci del confinament. «L’anava a presentar el 13 a la llibreria Calders, però a última hora l’acte es va cancel·lar», recorda la poeta i novel·lista barcelonina. És probablement a què es refereix Almudena Grandes quan explica que, «enmig de tot això», es considera «afortunada per haver publicat al febrer». «Tinc amics que han publicat al març i els seus llibres ara mateix són pràcticament clandestins. El meu almenys la gent es va assabentar que existia», diu. Va ser a principis de febrer: el dia 4, l’escriptora madrilenya va arribar a les llibreries espanyoles amb ‘La madre de Frankenstein’ (Tusquets), la seva nova novel·la del cicle dedicat a la postguerra.

Explotació virtual

El després és el temps de la perplexitat; del pessimisme. Tallada de soca-rel la possibilitat de presentacions, entrevistes a la vora d’un cafè, clubs de lectura i tot allò de cos present que implica la difusió d’un llibre, els escriptors han hagut de doblegar-se a l’imperi en auge d’internet. «Vídeos. He hagut de fer molts vídeos», diu la barcelonina Ada Castells, que al febrer va publicar ‘Madre’ (Navona), la traducció al castellà de ‘Mare’ (La Campana), editada l’any passat. «Et truquen i et diuen que gravis un vídeo de tants minuts sobre el teu llibre. Alguns t’envien preguntes i d’altres no. Al final m’he convertit en una experta». La majoria d’escriptors estan trepitjant territoris tecnològicament desconeguts. Merino ha obert per primera vegada un compte a Instagram i ha hagut de cultivar-se en el funcionament del Zoom, l’aplicació per a videoconferències que el coronavirus ha posat en voga. «Les tecnologies no són el meu fort –diu–, però no em podia quedar asseguda sense fer res. Tot i que dubtes de l’efectivitat. De vegades em sento com un nàufrag tirant una ampolla al mar».

«Això de la promoció virtual és una explotació», diu Grandes. «A mi m’està canviant l’ofici. De produir llibres he passat a produir vídeos; més ben dit, a produir-me a mi mateixa. Em passo la vida fent coses». Baltasar explica que ha fet «un munt d’entrevistes a través del correu electrònic», i activitats virtuals com «una minipresentació a Instagram». «He après a utilitzar l’Skype», diu, i explica que aquests dies estava pendent d’instal·lar una aplicació per fer entrevistes per ràdio. «Per a mi no és còmode, evidentment m’agrada més el tracte directe amb la gent, però em deixo portar, m’hi adapto».

Llibres que no existeixen

Tot i que no tot és incert, incòmode o intrínsecament dolent. Entre totes les activitats que ha fet, obligat per les circumstàncies, per internet, Caparrós va tenir fa poc una xerrada amb lectors via Twitter que ho va fer reflexionar sobre «la dimensió global d’aquest tipus de promoció». «Em va impressionar –explica–. Sobretot quan la gent deia des d’on estaven participant, perquè resulta que estaven escampats per tot arreu d’Amèrica. Era al contrari del que passa en una presentació normal, en què tota la gent és local». Caparrós i tots participaran d’una manera o d’una altra en aquest Sant Jordi virtual i anòmal que obliga el confinament. Cadascú té una agenda més o menys atapeïda. Firmes virtuals. Xerrades amb els lectors. Converses. Des de les quatre parets de casa seva.

Són temps estranys, per dir-ho suaument; per a tothom, incloent-hi els escriptors; incloent-hi els llibres. «Jo sento una perplexitat molt gran per no saber exactament què fer, perquè em fa la sensació que el meu llibre existeix i no existeix alhora», diu José María Micó, que va publicar a mitjans de febrer ‘Primeras voluntades’ (Acantilado), recopilació i reordenació de la seva obra poètica. «Aquests dies estem tenint notícia de moltes coses que no arribem a veure, ni tocar ni a ensumar, entre les quals els llibres». Micó, com els altres, està sent regularment informat de la cancel·lació dels actes previstos per a la promoció, inclosos festivals com el Tres de Granada, on hauria d’haver estat aquesta setmana; com tots, està abocat en la difusió per internet. «Van sortint coses adaptades a les circumstàncies».

«Mentre les llibreries estiguin tancades –diu Grandes–, estem cridant l’atenció sobre un llibre que no existeix, perquè la gent no pot sortir al carrer a comprar-lo. El nostre ànim canviarà una mica quan obrin les llibreries». L’escriptora madrilenya es consola amb les dades que indiquen que ha augmentat la venda de llibres electrònics; tot i que, de nou, no és el mateix. «El que em fa més mal és no poder ser a Barcelona per Sant Jordi», lamenta.

Un abans de camp i platja

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

L’escriptura d’un llibre és una experiència que es viu per etapes: la idea que es materialitza un dia, la maduració d’aquesta idea al cap; el pla previ, l’esbós dels personatges i de la història; l’escriptura en si mateixa; l’angoixa perquè les coses no surten com es pensava; les correccions; el que s’elimina, i el que s’afegeix. El punt final, un dia feliç. Ara, vist amb perspectiva, aquells dies sembla que pertanyen a un altre planeta. Baltasar escrivia al matí i després sortia fer un tomb pel camp de Cardedeu. Caparrós baixava un parell de vegades al centre de Madrid a veure els amics. Merino sortia a fer un tomb quan alguna escena se li encallava. Micó anava a la universitat a dictar classes. Castells nedava i cantava en la coral. Grandes aparcava per una estona l’escriptura i cuinava per als seus fills quan els caps de setmana anaven a visitar-la. Tot això pertany ara a un passat que sembla remot, i pertany, alhora, a la incertesa del futur. ¿Podran tornar a fer tot això? ¿Quan podran fer-ho? Les seves obres les van acabar en un temps en què tot era normal i les van publicar en un temps anormal; en un món radicalment diferent.

Els estats d’ànim són variats. «Nostàlgia», diu Grandes. «Perplexitat», diu Micó. «Cal adaptar-s’hi», diu Baltasar. Però a tots els uneix la mateixa consciència que no són temps de grans alegries. «La bola de vidre és fosca, no s’hi veu res. I no parlo només del meu llibre, parlo del sector editorial en general», diu Merino. «Feia vuit anys que no publicava i em venia molt de gust, i després de vuit anys, ostres, que et toqui això, és com la llei de Murphy al cub». «Tens –diu Caparrós– la sensació que el teu llibre està fresquet, però momificat en aquestes piràmides en què s’han convertit les llibreries. Tots ens consolem pensant que recuperarem el temps perdut, però tots sabem que el temps no es recupera».