RING LITERARI

Tom Wolfe contra Updike, Mailer i Irving

Tres 'bullies' de la Gran Literatura esperen en un carreró el nyicris de vint-i-un botó del Nou Periodisme. L'apallissen. No hi ha revenja

Tom Wolfe contra Updike, Mailer i Irving
2
Es llegeix en minuts
Kiko Amat
Kiko Amat

Escriptor

ver +

Tres contra un, merda per a cada un. Aquest és el dictat del poble, i el poble sempre té la raó. Excepte en els pogroms polonesos. I les victòries del PSOE. I les vendes d’Alejandro Sanz. Deixem-ho. En aquest combat, tres Gegants de la Literatura Mundial (John Irving, John Updike i Norman Mailer), es van ficar contra un nyicris del Nou Periodisme (Tom Wolfe). ¿Això és just? ¿No? ¿Sí? ¿Els importa un rave? Ho entenc. En el context actual, les baralles de quatre literats molsosos importen menys que la flatulència d’un àtom, però, fins i tot així, convé repassar els fets.

Tot va començar quan el 1998 Tom Wolfe, periodista premiat de la histèria manuscrita i ...els punts suspensius... i els signes de... d’¡admiració! ¡Oh! ¡Frrrotz! ¡Mooooc! ¡Uf, uf!... va treure ‘Tot un home’. La debilitat número u de Tom, des del primer dia que va trufar de majúscules una columna de premsa ha sigut ser acceptat al panteó de la Literatura Immortal. ¿Recorden aquella escena de ‘Gosford Park’ en què les mòmies de classe alta es fiquen amb la cunyada cutre perquè baixa a sopar amb un vestit penós? Doncs el mateix van fer I-U-M amb El Wolfo. Només que, incomprensiblement, no es van riure del seu vestit, sinó de la seva prosa.

Updike, literat d’equina faç, va declamar al ‘New Yorker’ que «‘Tot un home’ equival a entreteniment, no literatura, fins i tot literatura en la seva més modesta forma». Mailer, a qui tothom creia mort (o almenys jo), un paio de qui ningú ha acabat un llibre des de 1963, es va unir a la picabaralla anunciant que llegir Tom era l’equivalent a follar amb una dona de 140 quilos: «Si ella es posa a sobre, s’acaba tot. Enamora’t o asfixia’t». Mailer ja s’havia ficat amb The Wolfer el 1989, afirmant, no sense part de raó, que «hi ha una alguna cosa ridícula en un home que porta vestit blanc a tota hora, especialment a Nova York». Wolfy, que distava de ser el rei de la contraclatellada, va remugar que «al gos que va al davant tots li mosseguen el cul», deixant-ho mastegat per a Mailer, que va respondre: «Que el teu cul estigui sagnant no significa que siguis el gos que va al davant».

Notícies relacionades

En la batussa de 1998 només hi faltava Irving, que va arrossegar el seu cos de carraca a un plató televisiu (canadenc) per comentar que la guerra entre U-M i Das Tommer no era tal, «perquè no hi pot haver guerra entre un peó i un rei». Després es va desajustar la faixa i va afegir que les novel·les de Wolf-Wolf eren «xerradissa», que llegir-lo era «com llegir un diari o un article dolent en una revista», i que qualsevol pàgina d’una novel·la de Wolfe tenia una frase que em «faria vomitar».

Tom no havia espavilat en els deu anys de l’últim punyal. Es va rebaixar a presentar-se al mateix plató televisiu (canadenc) que Irving i, a l’allau d’improperis, va respondre que «és una rebequeria. Una meravellosa rebequeria» (...) «Irving és un gran admirador de Dickens. ¿Però quin escriptor fa un any que és comparat amb Dickens? No John Irving, sinó Tom Wolfe... Això li deu fer mal» i va posar la cirereta al seu diabètic ‘cupcake’ sentenciant: «Ara sempre penso en tots tres junts, perquè són tres, com LarryCurly Moe. Ha de molestar-los una mica que tothom, fins i tot ells, estiguin parlant de mi».

Temes:

Ring literari