Com es va creant i s'assaja un musical durant el confinament

Tot i que pugui semblar-ho, l’activitat artística no cessa durant aquests dies. La gent del teatre continua treballant preparant nous muntatges tot i que els assajos i la manera de seguir endavant és molt diferent. Aquesta setmana ens hem acostat a una d’aquestes companyies que continuen en marxa malgrat els inconvenients. Estan preparant Antiòpera de les oblidades, una peça de creació que pretén reinventar el clàssic L’òpera de tres rals de Bertolt Brecht i Kurt Weill. L’obra va néixer a l’Alemanya d’entreguerres, el 1928, i és un cant a la mediocritat humana que comporta inevitablement la crisi econòmica i de valors que caracteritza aquell període...  i l’actual.

La seva intenció és fer-la més contemporània al·ludint a elements que podem llegir cada dia al diari: banquers que roben, polítics corruptes, desnonaments, okupes, carteristes, manters, un paisatge amb moltes similituds amb l’original. Aquesta reescriptura pretén també una actualització musical, aproximant-se a gèneres urbans com la música electrònica, el trap o el hiphop, una operació en una línia semblant a la de Hamilton, el musical de moda.

 

Es tracta d’un encàrrec de Daniel Anglés (productor artístic), amb l’equip de Fins als... Nadals, muntatge que es va estrenar aquest Nadal al Condal amb alumnes de l’escola Aules. De la dramatúrgia i la direcció escènica se n’ocupa Marc Chornet; Gerard Marsal i Neus Pàmies firmen la música i la direcció musical i el repartiment està integrat pels joves Alexandre Ars, Àngels Cervelló, Ferran Enfedaque, Laura Font, Clara Giralt, Laia Leal, Elisabet Paulet, Silvia Puertas i Javi Vélez. La seva estrena està prevista al setembre a l’Escenari Joan Brossa. L’equip ens explica com està sent l’experiència.

MARC CHORNET (director i dramaturg)

–Els primers passos. «Ens havíem plantejat el període entre febrer i març com una espècie de work in progress que ens servia per anar introduint peces, veure com treballaven els intèrprets i anar modificant el procés de creació a partir dels inputs  Els assajos eren, majoritàriament, musicals i havíem fet alguna improvisació. L’energia de treball, l’entrega dels intèrprets, era boníssima...»

–Adaptant-se a la nova situació. «Aquest procés es va trencar molt de sobte. Quan van clausurar les escoles, pensàvem que podríem seguir els assajos en algun espai d’assaig. Molt aviat vam veure que no, que per responsabilitat havíem de canviar la dinàmica i després va arribar el confinament. Després d’alguns dies, que per a tothom han sigut d’adaptació, hem començat a reiniciar el procés de creació. Ara a distància. Jo m’he pogut concentrar en l’escriptura en espera de reprendre assajos quan tot acabi».

–Compondre i compartir. «La part més pesada ha sigut seguir amb la composició. A la sala d’assaig, el treball és més directe: una melodia, un piano, uns intèrprets que la treballen i tot comença a fluir. Després, es concreta la peça segons les necessitats: es produeixen les bases, es concreta una partitura si la peça té diverses veus, es grava... Ara la Neus i el Gerard estan treballant a distància, enviant i compartint materials. A fi de fer-ho arribar als intèrprets, han de fer doble o triple feina i una mica de preproducció de bases electròniques. La Neus canta totes les veus de les peces i també escriuen les partitures. Tot això, perquè quan arribin els materials als intèrprets, tinguin una referència com més fiable millor».

–L’experiència personal. «Per la meva banda, el confinament m’ha ofert la possibilitat de treballar d’una manera diferent de la que estic acostumat. Tendeixo a provocar que tot vagi sorgint a la sala d’assaig. Això m’ha obligat a repensar-me com a creador escènic, conèixer una altra faceta de mi mateix que potser defugia. Aprendrem a tornar a la llibreta, a la reflexió... Crec que d’això només poden sortir coses bones».

NEUS PÀMIES (música i direcció musical)

 

–Un ritme diferent. «Dins de les vides plenes de compromisos, assajos i reunions que portàvem, aquesta parada obligada ens ha ofert temps i calma per afrontar aquest projecte. Mantenir-nos creatius durant el confinament està sent bàsic per portar-ho amb tranquil·litat. Component les melodies, gravant a casa, passar-les al Gerard (l’altre compositor) perquè les escolti, opini, afegegi, modifiqui. Generar el material amb els alumnes que finalment el reben a través d’una carpeta compartida a Drive i ens fan notes d’àudio amb els dubtes de si aquesta veu ha de sonar així o no. Estar tots connectats malgrat la distància està sent una experiència bastant bonica. L’únic que estem trobant a faltar és l’assaig en directe, el feedback amb els alumnes, veure si aquesta melodia que hem pensat per a aquella persona sona com imaginàvem o no... Aquesta vegada, aquest treball haurà d’arribar més endavant».

GERARD MARSAL (músic i compositor)

–El dia a dia: «L’alba m’ha trobat escalfant cafè i preparant l’esmorzar de la nena. Ahir vaig treballar fins tard a l’estudi per aprofitar les hores en què tothom dorm a casa, excepte el rellotge de paret i el cucut que ja canta. Avui plourà, i és que mentre som tots a casa la primavera ha arribat i aquest any està sorpresa de tot aquest silenci».

–Dies en família. «El confinament està sent un bon moment personal i creatiu per a mi. Ja tenia l’estudi a casa i la casa a la muntanya. I treballava de nit perquè el dia procuro passar-lo amb la Patri, la meva parella, i nostra filla, la Saia, que té dos anys. Ella no veu res diferent a abans del confinament. La seva vida social fins ara som nosaltres, les nines i les formigues».

–Mantenir-se junts. «Jo sí que ho noto. No tant per la part creativa més íntima, que sigui solitària i l’acostumo a passar a l’estudi, sinó pels assajos amb la resta de companys. Allà és on les idees milloren o es descarten, s’infecten de l’altre, de la seva creativitat i punt de vista i és llavors quan la proposta pot créixer. Quan només es queda en mi sento que es panseix. Això sí que ho trobo a faltar. Gràcies a la tecnologia podem fer videotrucades per acostar-nos tot el que podem, mirar-nos als ulls quan parlem o riure amb desfasament, tot i que de vegades la comunicació es talla per alguna raó».

 

ÀNGELS CERVELLÓ (actriu i cantant)

–Continuar vivint en la incertesa. «¿Què passa quan la sala d’assaig és casa teva? ¿Què passa quan treballes en una obra i, de sobte, arriba un coronavirus i ho para tot? ¿Què passa quan no saps que passarà demà? ¿O d’aquí uns dies? perquè ara els dies, resulten ser més incerts que mai. Però, ¿què suposa això per a nosaltres? Els artistes sempre hem viscut amb incertesa el que vindrà, de fet, ens hem anat fent una espècie de cuirassa per saber viure en circumstàncies excepcionals. La nostra professió és així, no saps on seràs demà, per tant, no em resulta tan estranya aquesta nova forma de treball».

–Buscant la màgia. «Anem rebent el material del projecte via mail i, a partir d’allà, m’organitzo el temps segons una rutina durant la setmana. Per a qualsevol comunicació, dubte o aclariment, disposem de les moltes eines virtuals que avui dia tenim. No obstant, he de reconèixer que em falta alguna cosa, aquella màgia que es crea durant el procés de creació i assajos entre l’equip que formem o també el que compartim entre tots en un mateix espai físic mentre mirem als ulls de l’altra persona».

LAIA LEAL (actriu i cantant)

-Amb prou feines... «Amb prou feines estàvem creant quan aquest virus es va creuar en les nostres vides. Amb prou feines començàvem a posar música a aquest projecte tan especial amb el qual ens estem descobrint. Amb prou feines fa vint dies d’aquest malson. Amb prou feines m’adormo per mirar de despertar. L’activitat generada a les xarxes aquests dies és frenètica. Es respira art, compassió, humanitat i coneixement al mig d’un espai temps eteri i abstracte que sovint ofega, perquè també es mouen xifres i molts interessos».

–Un nou repte. «Ara que ja he pogut reflexionar una mica en aquestes circumstàncies i gestionar moltes de les emocions que han aflorat, he pogut observar com resulta d’encoratjador redescobrir l’era 2.0 com a eina de comunicació desesperada. Perquè sí, som socials per naturalesa i ens necessitem més que mai (o potser com mai). L’escola d’arts escèniques on estudio ens anima a aprofitar l’ocasió per contagiar-nos de nous reptes i aprenentatges mitjançant càpsules audiovisuals i classes ‘online’ que ells mateixos ofereixen. Ens està arribant material en relació amb aquesta aventura en la qual amb prou feines ens estàvem submergint. Tot això resulta difícil, no ho negaré. Sovint venen ganes de defallir i quedar-se al llit per no haver d’afrontar el que ens arriba».

–Un cant d’esperança. «Però llavors et poses a cantar un dels temes del musical i t’imagines formant part del cor, del grup, de la petita família que pujarà amb tu a l’escenari i saps que quan tot això acabi, la vida serà més intensa, més real. L’esperança la deixo en mans del futur, de la reflexió, d’un nou començament més generós en el qual aprenguem a agrair. I jo agraeixo a l’art el seu poder».

CLARA GIRALT (actriu i cantant)

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–La feina com a remei. «La sensació és que estem en una situació estranya. Però no crec que sigui només personal, és una sensació molt generalitzada. En el meu cas, el material que ens passen (que podríem anomenar «assajos») m’està servint per tenir una cosa que, a part de mantenir-me ocupada, em lligui també a la realitat. És a dir, el fet d’estar confinada a casa m’ha creat una bombolla que em separa de l’exterior, i aquest procés de creació no només em manté lligada a aquest «món exterior», sinó que també em permet pensar en el futur, cosa que tenint en compte la situació, agraeixo».

–Acostumats a les tecnologies. «El mètode d’assaig telemàtic no em sembla el més estrany, estem bastant acostumats i normalment l’utilitzem per complementar els assajos. Sí que és veritat que en el moment que ens tornem a ajuntar tots crec que necessitarem un moment per ubicar-nos, ja que no és el mateix assajar només a casa que amb tota la companyia. Aquests assajos es basen en una habitació, un portàtil amb tot el material que ens envien, un piano (o en el meu cas el mòbil, ja que no tinc el piano aquí) i temps, per poder aprendre’m el material des de zero i sense que ningú me l’ensenyi més que amb partitures i demos. És el moment on comproves la teva autonomia i els teus recursos. Però ser més autònom no significa estar sol, ja que les vies de comunicació tant amb els directors com amb els companys sempre estan obertes. Estem demostrant que ens podem adaptar i que no s’ha de parar un procés de creació malgrat aquesta situació».