Mor als 59 anys el trompetista de jazz Wallace Roney pel coronavirus

Wallace Roney (Filadèlfia, 1960), un dels trompetistes més brillants de la seva generació, va morir dimarts després de diversos dies ingressat en un hospital de Nova Jersey. Per bé i per mal, la benedicció de Miles Davis el va acompanyar la resta de la seva vida. Amo d’una tècnica impecable, va arribar a Nova York a finals dels anys 70 per formar-se amb els veterans. Va ser alumne de Woody Shaw i a mitjans dels 80 va entrar a les files dels Jazz Messengers d’Art Blakey, la gran escola per la qual van passar les primeres figures del jazz nord-americà durant dècades, i va treballar a les ordres del bateria Tony Williams. Però la figura que va marcar la seva carrera va ser Davis. Es van conèixer quan Roney tenia 23 anys en un concert d’homenatge al llegendari trompetista. Roney tocava aquell dia amb un instrument prestat i quan Davis ho va saber li’n va regalar un dels seus. Era el 1983. Durant aquells anys Roney es feia un nom en l’escena, però quedava una mica tapat per les dues joves estrelles de la trompeta que van aparèixer just abans que ell, Wynton Marsalis i Terence Blanchard.

El seu gran moment va arribar el 1991, quan va participar gairebé per accident en l’esdeveniment jazzístic de la dècada, el concert que Miles Davis va donar al festival de Montreux. A Roney l’havien contractat només per substituir Davis en els assajos. Però, a petició de Miles, a última hora va acabar compartint escenari i protagonisme amb ell. El baixista català Carles Benavent, que va participar com a convidat en aquell concert, va ser testimoni de privilegi d’aquella trobada. «Em van asseure just darrere seu, en segona línia de l’escenari. I recordo que Wallace Roney estava molt pendent de Miles, ajudant-lo amb indicacions sobre les partitures, tocant els arranjaments perquè Miles pogués anar més solt», recorda Benavent.

Notícies relacionades

La vida pública, la privada i la secreta

La suor més sexi

El concert va catapultar Wallace Roney a la famai, després de la mort de Davis el 1992, els antics membres del seu quintet van fitxar Roney per a una banda de tribut amb la qual Roney va guanyar el seu únic Grammy. «¿El nou Miles?», es preguntaven els titulars de la premsa d’aquells anys. Per al trompetista Raynald Colom, que va conèixer Roney el 2006 i el va tractar en diverses ocasions, l’etiqueta és injusta. «És clar que tenia coses de Miles. Però el que va fer va ser agafar aquells conceptes i portar-los cap endavant. Per exemple, en el disc ‘Village’ (1996), el que fa és una cosa totalment nova. I les seves línies melòdiques no tenen res a veure amb les de Miles», argumenta Colom, que recorda Wallace Roney com un músic absolutament entregat i molt generós amb els més joves. «Si veia que eres seriós amb la música, et donava tota la informació. I apostava per músics joves. ¡La quantitat de gent que ha sortit dels seus grups!».

Roney no va renegar mai de la influència de Miles Davis, però va fer el seu propi camí. Va publicar una vintena de discos al seu nom ben arrelats en la tradició del jazz modern, però amb la mirada posada de tant en tant en el hip-hop o el funk. Va treballar amb figures com Chick Corea i Michael Brecker, i va tenir en la pianista Geri Allen, amb qui va estar casat 13 anys, una de les seves més estretes col·laboradores. El 2014, una altra llegenda, Wayne Shorter, va confiar en ell per estrenar partitures que havia escrit per a Miles Davis durant els anys 60.