Crítica de 'Countdown: La hora de tu muerte': interminable compte enrere

El terror sempre ha sigut un reflex de les ansietats de cada moment cultural i social. Per això, els últims anys han arribat les històries inquietants sobre apps de mòbil, petits invents del diable que afecten les nostres vides, sobretot, les empitjoren. El gran episodi ‘Caída en picado’ de ‘Black mirror’ va treure partit a l’ansietat derivada de tires, globus i pings. Últimament hem vist (o no) diverses sèries B cinematogràfiques sobre apps de l’infern, com ‘Bedeviled’, ‘Antisocial.app’, l’explícitament titulada ‘Killer app’ i l’estrenada en cines a molts països, però aquí directament a Prime Vídeo, ‘Countdown: La hora de tu muerte'.

En aquest primer llarg del director-guionista Justin Dec, l’aplicació Countdown permet saber a pobres curiosos quan moriran i deixa al seu abast un compte enrere com a bonic recordatori. Si intenten evitar el seu destí, de poc servirà: trobaran la mort igual. Gairebé ningú que se la baixa torna a queixar-se sobre els grups de WhatsApp. 

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

L’heroïna d’aquesta actualització (de ‘software’) de ‘Destino final’ és una jove infermera, la Quinn (Elizabeth Lail), a qui persegueixen els problemes a la feina (un metge de mans llargues), a casa (una germana petita rebel) i, ara, també al mòbil. Quan es descarrega Countdown per aclarir les seves intuïcions sobre la mort d’un pacient, descobreix que li queden dos dies de vida. En la seva recerca d’un remei comptarà amb el recolzament d’un altre jove, el Matt (Jordan Calloway), que segons l’app ho té encara pitjor: la dinyarà un parell d’hores abans que la Quinn.

La idea de base era atractiva i tenia potencial. Però després d’un pròleg tan tens com elegant, amb certs aires d’‘It follows’, s’entén que no va de jugar amb el dubte i l’expectativa; de deixar camp obert a la nostra imaginació mentre se’ns condueix lentament però inexorablement cap a una revelació final. Això és només un ensurt barat rere un altre, una cosa que pot estar bé si no es fa així de malament. I amb l’entrada en joc d’un capellà ‘geek’ (PJ Byrne) com sortit de la pitjor pel·lícula de Kevin Smith, tot perd definitivament qualsevol capacitat suggestiva.