Martín Caparrós: «Jo, com a escriptor, visc gairebé sempre en quarantena»

Fa un temps que el cronista i novel·lista argentí Martín Caparrós (Buenos Aires, 1957) anava donant voltes a la idea del futur i, fruit d’aquestes elucubracions va sorgir ‘Sinfín’ (Literatura Random House), una ficció especulativa en què imagina que en 50 anys la humanitat no només s’haurà guanyat la vida eterna, sinó que se l’haurà construït a cop de tecnologia, transferint les ments a un supercomputador en el moment de la mort física. Però tot just publicar-se el llibre i mentre ell estava de promoció, la tossuda realitat va construir la seva pròpia distopia, no ja aquella realitat hipertecnificada, sinó una pandèmia a la vella usança. La conversa té lloc via telefònica des de casa seva, a la Sierra, a pocs quilòmetres de Madrid. 

¿Podria dir-se que fa una setmana i mitja aquesta novel·la tenia una interpretació i, ara, a la llum del coronavirus en té una altra? 

És veritat, el coronavirus l’està resignificant. I no obstant, jo veig paral·lelismes entre la meva ficció i aquesta estranya realitat que vivim. A la meva novel·la se t’ofereix la vida eterna si acceptes aïllar-te per sempre. En canvi en la realitat, de manera molt més modesta, se’ns proposa que si acceptes aïllar-te durant un quant temps et garanteixen uns anys més. Aquesta idea que l’aïllament ens salvarà, més enllà de les seves bases científiques que segurament són indiscutibles, té un fort contingut metafòric. 

El cert és que els nostres sabers de poc semblen servir davant aquest bany de realitat en què la natura està superant la ciència.  

La història de la humanitat ha sigut precisament això, la lluita entre les tècniques humanes i les imposicions naturals. Lluitar contra les malalties i la mort és això, perquè la naturalesa ens obliga a morir-nos.

Davant això la resposta social ara no sembla gaire sofisticada: «Queda’t a casa». 

Però també t’estan dient que el problema no és tècnic, sinó socioeconòmic. És a dir, que si hi hagués ucis per a tothom la cosa no seria tan greu. La tècnica ha sigut capaç de respondre, la que no ha sigut capaç de respondre és la societat i les seves eleccions econòmiques. 

També es diria que, a simple vista, molt pocs estan buscant ajuda en la religió. 

Això sí que és molt interessant. He pensat molt en això en aquests dies. La religió no ha substituït la ciència com passava en altres temps. Fa 100 anys, davant una catàstrofe sanitària com aquesta, hi hauria hagut misses i processons i ara no hi ha res d’això. Fins i tot a Roma van tancar les esglésies. És un exemple clar de com la religió ha perdut el seu lloc hegemònic. 

El que sí que sembla clar, i això es percep a la seva novel·la, és que ja fa molt que hem perdut la fe en les utopies. Que l’únic que esperem és un futur molt negre. 

Aquest és un d’aquells moments històrics en què els imaginaris manejats fins ara han fallat i encara no s’han construït nous models, una cosa que triga segles a crear-se. Així que és normal que pensem el futur com una amenaça. El coronavirus actual i la moguda ecològica són exemples clars d’aquesta idea que el futur només pot ser catastròfic. No hem aconseguit pensar un futur comú desitjable. 

‘Sinfín’ parla d’una derrota de la mort, ¿però aquesta vida eterna virtual que imagina val la pena? 

¿Comparada amb què? Comparada amb el fet que s’acabi d’aquí 15 anys, clar que sí, perquè se suposa que les màquines oferiran una vida alternativa realíssima. El que tenim a canvi no és gaire temptador.   

En aquesta humanitat del futur que imagina hi ha també bastanta caricatura del present. 

Sí, imagino una societat en la qual els individus només esperen la seva mort per ser transferits a una vida en què faran realitat tots els seus desitjos. Però, per descomptat, hi ha d’haver una societat activa i terrestre que suporti el manteniment d’aquests milions i milions de vides virtuals després de la mort. I clar, ningú vol ser el que estigui aquí treballant perquè altres disfrutin cibernèticament. És una situació no gaire diferent a haver de treballar i cotitzar per pagar les pensions d’aquells que ja no treballen. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Tot això inquieta bastant. Expliqui’m una cosa encoratjadora. 

M’acaben de convidar a un festival literari a Màntua per al mes de setembre i la veritat és que em va fer molta alegria. Perquè, tot i que jo com a escriptor m’avinc amb la solitud i el tancament, i visc gairebé sempre en quarantena, em produeix molt plaer pensar en un futur de viatges i normalitat.