28 març 2020

Anar al contingut

ESTRENA A DISNEY+

Crítica de 'La dama y el vagabundo': aquests no són els nostres gossos

La versió en imatge real del clàssic del 1955 converteix la Reina i el Golfo en criatures digitals una mica inquietants

Juan Manuel Freire

Crítica de 'La dama y el vagabundo': aquests no són els nostres gossos

ítem

La dama y el vagabundo ★★

Direcció: Charlie Bean

Repartiment: Justin Theroux, Tessa Thompson, Sam Elliott, Janelle Monáe (veus en la versió original) 

País: Estats Units

Durada: 103 minuts

Any: 2019

Gènere: Aventures

Estrena: 24 de març del 2020 (exclusiu a Disney+)

Quan van arribar els primers avenços de ‘La dama y el vagabundo’ versió del 2019, uns quants van creure que a Disney estaven de broma i que no, no podia ser, no s’havien atrevit a refer el clàssic del 1955 amb gossos digitals. Però aquesta pel·lícula impossible és una realitat: un híbrid de cànids animats per infografia i acció real amb actors humans, bastant perduts, que podria resultar de culte si no fos en realitat bastant avorrida.

Poques vegades en la història del cine s’ha unit tanta gent bona per a una cosa tan innecessària. En els crèdits trobem com a director Charlie Bean, col·laborador de Genndy Tartakovsky en el departament d’art de ‘Samurai Jack’; Andrew Bujalski, director de referència del cine ‘indie’ del segle XXI, coescriu el guió amb Kari Granlund, i el repartiment de veus inclou Tessa Thompson com a Reina; Justin Theroux com a Golfo; Sam Elliott com a Triste, i Janelle Monáe com a Peggy.   

Al principi, mentre la nostra heroïna encara és una gosseta real, tot sembla lleugerament encantador. Però tot es torça quan la Reina passa a ser, de manera virtuosa però clarament, un conjunt d’uns i zeros a qual es pot llegir el morro. Trepitgem els camins de l’‘uncanny valley’, o ‘vall inquietant’, aquell concepte segons el qual els objectes humanoides que semblen humans, però no al cent per cent, creen sensacions de revulsió per molt bonics que siguin. El mateix concepte serveix per a cockers spaniels que semblen reals, però no al cent per cent.

Passada la promesa inicial, costa trobar una cosa adorable en aquest allargat (gairebé dues hores en lloc d’hora i quart) idil·li de carrer, en què cada imatge calcada de l’original només convida a agafar el comandament, posar fi a aquest tràngol i recuperar el petó de l’espagueti en la seva glòria artesanal.

F. Murray Abraham mereix papers millors que aquest gairebé-‘cameo’ com al Tony, l’amo de la 'trattoria on el Golfo sol anar a agafar sobres. I volem veure Janelle Monáe (autora del millor disc internacional del 2018 segons aquest diari) exhibint clarament tot el seu carisma i expressivitat, no cantant ‘He’s a tramp’, de Peggy Lee, des del cos d’una gosseta pequinesa feta de píxels.

Però més val acceptar l’inevitable i preparar-se per continuar fent senderisme per la vall inquietant: noves versions en imatge gairebé real de ‘La sirenita’, Blancanieves y los siete enanitos, ‘Pinocho’ i fins i tot ‘Lilo & Stitch’ estan en temerària preparació.

Temes: Disney+ Cine