Cultura en quarantena: 10 joies per rescatar a Disney+
El catàleg de la nova plataforma allotja un grapat de clàssics reivindicables i pel·lícules de merescut culte
zentauroepp52892134 icult200323104038
Disney+ no s’acaba en els clàssics animats més evidents i la sèrie de Baby Yoda. En la companyia del ratolí s’han esforçat per engreixar el màxim possible aquest catàleg digital, cosa que es tradueix en la possibilitat de veure des d’aquest dimarts gairebé tota la seva producció: infinites pel·lícules animades, d’imatge real, o barreja de les dues coses: allà queda una cosa tan revolucionària com ‘Los tres caballeros’.
Aquest viatge per l’Amèrica Llatina del Pato Donald, José Carioca i Panchito inaugura la nostra llista de joies a rescatar a Disney+. Algunes són obres mestres certificades, però paga la pena recordar que existeixen; d’altres són obres imperfectes, però de culte. Seleccionar els títols no ha sigut senzill. El factor nostàlgia pot encegar el criteri i portar-nos a pensar en les nostres infàncies com una època no superada de la història del cine. Les pel·lícules que vam veure de nens són més enllà del bé i del mal: no es revisiten, ni es reavaluen. Simplement són les millors. Això és tot.
A sota no hi són totes A punt d’entrar han quedat ‘Los aristogatos’, ‘La bruja novata’, ‘Viernes loco’ (la versió original de ‘Ponte en mi lugar’, amb Jodie Foster en lloc de Lindsay Lohan), ‘Basil, el ratón superdetective’, ‘Voluntad de hierro’, ‘Goofy e hijo’, ‘Dinosaurio’, ‘El planeta del tresoro’, ‘La maledición de los hoyos’ i ‘El milagro’, per si a l’acabar aquestes 10 voleu continuar de viatge exploratori.
Avís per a navegants: a França, el llançament de Disney+ s’ha posposat al 7 d’abril per petició del Govern, que preveia un col·lapse de la banda ampla. Perquè això no ens passi, potser hauríem de pensar en la possibilitat del visionament compartit, tot i que Disney+ permeti veure contingut a quatre pantalles alhora. És a dir, res de nens solitaris veient ‘Frozen’ en bucle en una tauleta. Millor, pares i fills patint junts el malson d’‘Oz, un mundo fantástico’.
1. ‘Los tres caballeros’ (1944)
La seqüela de ‘Saludos amigos’ va depurar la combinació d’animació i imatge real, ciència que Disney ja venia practicant des dels anys vint. Els cavallers titulars són l’ànec Donald, el lloro José Carioca i el gall Panchito, de viatge per diferents localitzacions de l’Amèrica Llatina. Donald s’emporta la millor part: cantar i ballar samba amb Aurora Miranda, la germana petita de Carmen Miranda. Lluny del realisme habitual fins aleshores en la companyia, això és deliri surrealista pur i dur.
2. ‘20.000 leguas de viaje submarino’ (1954)
En la seva primera producció nord-americana d’imatge real, l’estudi va adaptar, amb tot luxe de mitjans, el clàssic de Jules Verne de 1870. Un arponer fanfarró (Kirk Douglas), un naturalista tibat (Paul Lukas) i el seu ajudant (Peter Lorre) són uns improbables aliats en una expedició a la recerca d’un monstre que, segons la rumorologia, es mou pel Pacífic. Dirigia el fill d’un antic rival de Walt Disney: Richard Fleischer, fill del dibuixant Max Fleischer, productor dels ‘cartoons’ de Betty Boop i Popeye.
3. ‘La montaña embrujada’ (1975)
Entrenat a la productora de terror Hammer, John Hough va passar a dirigir pel·lícules per a Disney, però sense deixar de banda tensió ni torbació. ‘La montaña embrujada’ és, bàsicament, terror per a nens: la tensa odissea de dos orfes amb superpoders a la fuga d’un multimilionari (Ray Milland, l’antic home amb rajos X als ulls) i els seus sequaços. Va tenir una seqüela, ‘Los pequeños extraterrestres’, amb Bette Davis i Christopher Lee com a dolents; també en catàleg, com el ‘remake’ de la primera part amb The Rock.
4. ‘Pedro y el dragón Elliot’ (1977)
Una altra barreja d’animació i imatge real, tot i que una mica més mal considerada que ‘Los tres caballeros’. No va agradar gaire als crítics ni va arrasar a taquilla, però durant els vuitanta va tenir una segona vida als videoclubs: va ser la primera pel·lícula llançada en VHS per Disney. A ningú li hauria d’amargar una pel·lícula sobre un orfe adoptat per un drac. I un drac que, a més, es fa invisible a voluntat. Fa quatre anys, David Lowery (‘A ghost story’) es va marcar un ‘remake’ sense cançons ni Mickey Rooney ebri.
5. ‘El abismo negro’ (1979)
Després de la bomba de ‘La guerra de les galàxies’, Disney va buscar la seva pròpia franquícia de ciència-ficció amb aquesta estranya aventura a l’espai profund, tan deutora de Lucas com del Kubrick de ‘2001’. Una odisea del espacio’. De tornada a la Terra després d’una missió d’exploració, la tripulació de la U.S.S. Palomino (comandada per l’enyorat Robert Forster) detecta un forat negre i, just al seu costat, una nau aliena a qualsevol poder d’absorció. Sense ser realment bona, encara avui sorprèn per la seva foscor i uns efectes especials al·lucinants.
6. ‘Oz, un mundo fantástico’ (1985)
Tot un clàssic del subgènere ‘pel·lícules que un no sap com es van arribar a fer’. Parlem d’una espècie de seqüela (molt) tardana d’‘El màgic d’Oz’, molt més fosca que aquesta, dirigida pel muntador d’‘Apocalypse now’ i poblada per les creacions més terrorífiques de L. Frank Baum. Tot arrenca quan la Dorothy (una petita Fairuza Balk, 11 anys abans de ‘Joves i bruixes’) és enviada a l’hospital per rebre una teràpia d’electroxoc perquè així deixi de parlar d’Oz. D’aquesta classe de pel·lícula parlem.
7. ‘Taron y el caldero mágico’ (1985)
Però no se’n vagin encara, encara hi ha més terror: aquell mateix 1985, només un mes després d’‘Oz, un mundo fantástico’, Disney es va despenjar amb una pel·lícula animada en la qual cancel·lar un conjur malèfic passava perquè algú es llancés a una olla més letal que màgica. El dolent, el Rei del Mal, era una barreja de Skeletor i el Senyor de les Tenebres de ‘Legend’. Per descomptat, l’estudi no va recuperar la inversió de 40 milions de dòlars (xifra rècord en l’època per a l’animació), però va donar llum a una altra pel·lícula de culte.
8. ‘Rocketeer’ (1991)
Un parell de dècades abans de ‘Capità Amèrica: El primer ‘venjador’, Joe Johnston, ja havia dirigit una pel·lícula de superherois d’època, i si em pregunten, millor que aquella. El seu heroi titular era una creació de Dave Stevens, superdotat historietista i il·lustrador que va abocar el seu amor per l’aviació, els vells serials i Bettie Page en una sèrie de còmics de curta vida. Als anys 30, el pilot d’acrobàcies Cliff Secord lluita contra els nazis amb casc daurat i motxilla coet: no fa falta dir res més. O sí: Jennifer Connelly.
9. ‘La pandilla’ (1992)
Notícies relacionadesUna altra entrega de ‘pel·lícules que un no sap com es van arribar a fer’, ara amb cançons i balls: una comèdia musical del coreògraf de ‘Dirty dancing’ amb Christian Bale com a líder de l’autèntica vaga de repartidors de diaris que va tenir lloc a Nova York el 1899. Poques vegades una pel·lícula Disney va recaptar tan poc, però joves amants dels musicals i devots del periodisme van defensar a posteriori les seves virtuts. El 2012, la versió de Broadway va ser distingida amb dos premis Tony.
10. ‘Tiana y el sapo’ (2009)
Quan les 3D havien arribat a un grau important de perfecció (el mateix any es va estrenar ‘Up’, de Pixar), Disney es va atrevir a portar a les sales aquesta carta d’amor a l’animació tradicional. En vista de l’una mica decebedora resposta popular (tot i que 270 milions de dòlars no és xavalla), va abandonar aquestes velles eines gairebé del tot. La pel·lícula és simplement deliciosa: una fantasia còmica i romàntica amb base als paisatges, les músiques i els plats típics de Nova Orleans.
