28 març 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA EN TEMPS DE CORONAVIRUS

Eva Baltasar, un esperit lliure que s'alimenta de la solitud

L'autora de la celebrada 'Permagel' continua el seu tríptic novel·lístic amb 'Boulder', on torna als dilemes de la maternitat, la incomunicació i el desamor

Anna Abella

Eva Baltasar, un esperit lliure que s'alimenta de la solitud

RICARD CUGAT

Aquesta entrevista amb Eva Baltasar (Barcelona, 1978) va tenir lloc fa una setmana, abans que el coronavirus ens canviés la vida. Però aquest dimarts, l’autora catalana, ja confinada a la seva casa de Cardedeu, amb la seva parella i una de les seves dues filles, es va prestar a compartir, en aquests dies de necessari tancament, la seva visió de la solitud, per a ella «un espai de trobada amb un mateix, d’autoconeixement, de connectar amb el propi cor per esbrinar qui som, què som, què anhelem fer en aquesta vida, quin sentit volem donar-li». Una forma d’entendre la solitud, omnipresent en les seves obres, des dels seus 10 poemaris i la seva celebrada novel·la ‘Permagel’ (Premi Llibreter 2018, un fenomen en català, amb 25.000 exemplars i traduït a sis llengües) a la nova i esperada ‘Boulder’ (Club Editor; versió en castellà a Penguin Random House), on també torna al dilema de la no-maternitat, la provisionalitat, la incomunicació, el sexe lèsbic i el desamor.         

«Ara disfrutem d’estar juntes i ens ho passem bé. Pastem pa, fem sabó, llegim, juguem, toquem música. Avui hauria d’estar a Madrid, en plena promoció de ‘Boulder’, però soc a casa, m’adapto al que tinc. Confio en el present, perquè confiar en el futur és fabular i prefereixo fabular gràcies als llibres. I quan he d’actuar intento que les meves accions repercuteixin al món per fer-lo millor», explica Baltasar, que com la protagonista que dona títol a la seva novel·la, que «s’alimenta de solitud i està en pau quan està sola», valora també «els espais d’obertura i trobada amb els altres, que estan sent mediatitzats per la tecnologia d’una manera que ens desconnecta fàcilment de nosaltres mateixos». «El problema –afegeix– és quan la gent busca interrelacions al sentir-se sola perquè no sap estar amb si mateixa».

«L’únic que puc fer és elevar el meu nivell de consciència, no caure en les xarxes de la desinformació, no deixar-me portar pel pànic i estar atenta als meus pensaments»

«L’ego és el que se sent separat, el que té por, el que ataca. «La solitud és l’arena que et permet domesticar l’ego i encarar la vida amb llibertat, sense por. Paraules com ara hecatombe global, enfonsar-se... no em diuen res. No necessito sentir que formo part de res perquè sé que formo part de tot. L’únic que puc fer és mirar d’elevar el meu nivell de consciència, no caure en les xarxes de la desinformació, no deixar-me portar pel pànic i estar atenta als meus pensaments, perquè els pensaments de cada un són els que conformen la nostra realitat», reflexiona ara. 

Boulder, sobrenom del seu protagonista que li dona la seva parella, Samsa, fa al·lusió a «les roques solitàries, suportant les inclemències a la intempèrie, que apareixen quan es desglacen glaceres, que no saps què fan allà». Metàfora de la protagonista, com ho era en ‘Permagel’ i com serà en ‘Mamut’, amb la qual tancarà aquest tríptic novel·lístic de llenguatge concís i ritme poètic, i on presentarà una «dona, també solitària, amb un cos capaç de carregar amb tot i que desitja intensament ser mare».   

Contenta amb «amants fugaços com estrelles»

Boulder, en canvi, no. «I es traeix a si mateixa acceptant ser mare perquè la seva parella sí que vol». Busca «la solitud i la provisionalitat, però la vida l’hi posa difícil». Cuinera en un barco mercant a la Patagònia, contenta sense relacions estables, amb «amants fugaços com estrelles» a cada port, coneix Samsa a l’illa xilena de Chiloé. «I el desig, el sexe, l’amor, la fantasia... pesen tant que se’n va a viure amb ella a Islàndia. I durant un temps troba un equilibri perquè troba el seu espai de solitud cuinant en el seu ‘food truck’».  

Però davant d’aquesta maternitat no desitjada, Boulder «veu horrorós el que envolta la clínica de reproducció assistida i com el fetus va canviant la seva parella». «Quan neix el nadó, se sent segregada, se li acaba el sexe, i veu que no forma part d’aquesta maternitat amb què Samsa se sent feliç i coherent. Jo he sigut mare biològica i he gaudit dels embarassos i de criar les meves filles, però no suportava les classes prepart ni tota la construcció social entorn de ser mare. Admeto que soc una mica Boulder». Per a Baltasar, no voler tenir fills «no hauria d’estar mal vist socialment»: «El problema és que en aquesta societat, la gent sempre jutja els altres».

«No voler tenir fills no hauria d’estar mal vist socialment. El problema és que la gent sempre jutja els altres»

Rol masculí de la protagonista

També que, en aquesta relació lèsbica, el seu protagonista reprodueix estereotips històricament atribuïda a homes, com anar-se’n a beure a la taverna amb un amic després del treball per arribar més tard a casa, la gelosia del nadó que acapara per complet l’atenció de Samsa i la priva del sexe, on ella assumeix el rol masculí al «cardar» amb arnès. «Cert, exploro la masculinitat d’un personatge femení i una mica androgin que no té instint maternal. L’entenc. Compartint amistat i beguda troba un espai de pau i solitud, sense pressions». El seu problema, afegeix, «és la incomunicació». «En parella no parlen. A Boulder no li agrada parlar, prefereix evitar-ho amb un clau. I no li diu a Samsa que en realitat no vol ser mare. La bola es va fent gran».  

Dues vegades va abandonar l’escriptura de ‘Boulder’, confessa. Fins que una «escena autobiogràfica, horrorosa i bonica alhora», que recrea la novel·la, li va donar la clau. «Jo, amb 20 anys, de motxillera a Chiloé, comprant un passatge per al continent en un barco mercant, sortint a un temporal a coberta fins a vuit vegades a vomitar, amb ones passant-me per sobre, relliscant. ¡Vaig pensar que moriria al mar de Xile! Però després, amb el capità en el pont vaig pensar que m’agradaria quedar-me a bord. I aquí he escrit la vida que no vaig viure llavors. M’identifico amb els meus protagonistes, a través d’elles dic coses que crec i sento». 

Un altre tema, que pot passar desapercebut, és la provisionalitat, el no sentir-se lligada a gaires coses, el no fer plans de futur. «Jo tinc poquíssimes coses, poquíssims llibres. La meva roba cap en dues maletes, preparada sempre per anar-me’n em sento més lliure», revela qui també escriu amb total llibertat el que li agrada. Per això no és estrany que la fascini «un esperit lliure» com Boulder. 
  
 

Temes: Llibres