Limónov, príncep de l''underground' soviètic i rata major de Nova York i París

El primer que cal saber d’Eduard Limónov  és que feia ‘zapoi’.  No agafava un ‘zapoi’, perquè els ‘zapoi’ no s’agafen, sinó que es fan. Fer un ‘zapoi’ en l’època soviética era agafar un pet descomunal, de dies, com a una cosa sagrada, i potser aparèixer en un tren de mercaderies en una província remota de l’imperi.

I després tornar.

El segon que cal saber de Limónov és que era un campió de l’‘underground’ soviètic, en el qual els poetes eren prínceps clandestins a falta de ‘rock stars’. Els seus poemes circulaven de contraban de Moscou a Leningrad i de Leningrad a Dzerzhinsk, la ciutat on va néixer Limónov el 1943. Amb els seus poemes es va alçar Limónov com a ídol d’una escena subterrània que avui resulta al·lucinant, lectures de poesia prohibida, pisos ocupats, ‘zapoi’ i sexe bèstia. 

El tercer que cal saber de Limónov és que ‘Limónov’, la biografia exitosa i novel·ladíssima d’Emmanuel Carrère, potser més Carrère que Limónov, no debades la va escriure un molt pagat de si mateix aristòcrata de la cultura francesa, és en efecte molt bona, però que l’obra de Limònov és prou i suficient per si sola per defensar-se.

Per no parlar de la seva vida. ¿O és el mateix, amb un plus automitificador l’obra?

Nu

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Parlem només de ‘Soy yo, Edichka’, la memòria o diari o autoficció o com vulguin els savis dir-li de la seva existència a Nova York com a fugit de l’URSS. Probablement ningú hauria explicat abans amb tanta cruesa i honestedat una vida de sexe rònec però sexe al cap i a la fi, homosexual i heterosexual, i de supervivència urbanita, amb totes les seves humiliacions i recompenses miserables.

Si Céline es rebolca en merda davant de nosaltres abans de passar a l’acció, per deixar clar primer de tot que és xusma, púrria, el pitjor que és subjacent en l’ésser humà, Limónov fa el mateix però NU i tota l’estona. Bergant sense acudits, sàtir fanfarró i tafaner sense el més mínim escrúpol, sense oblidar la seva posterior deriva apologètica de la vella URSS de la qual va fugir, vet aquí un home que s’ha exposat a la seva obra com pocs.