05 d’abr 2020

Anar al contingut

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

Tarda de pop panjabi a l'Aribau

La comunitat índia es va citar el diumenge 8 de març al cèntric cine barceloní per rebre el seu compatriota Garry Sandhu

Nando Cruz

Tarda de pop panjabi a l'Aribau

La senyora cinèfila està desconcertada. Vol comprar entrades per a la sessió de les sis, però al cine Aribau no troba els cartells de les pel·lícules. La taquilla està plena de joves hindús, alguns amb turbant, i fins i tot la taquillera, que parla un perfecte castellà, té trets hindús. ‘Invisibles’ i ‘Paràsits’ es projecten al multicines del davant, però a la sala gran, la històrica, avui hi ha programa especial. «¿Quina pel·lícula poseu?», pregunta la cinèfila intuint, per la insòlita aglomeració de públic hindú, que potser s’estrenarà algun títol del cine de Bollywood. «Hi ha un concert», respon la taquillera. «¿I qui toca?», insisteix. «És un cantant de fora», conclou la taquillera, assumint que el nom de Garry Sandhu, no li dirà res.

Garry Sandhu és una estrella del pop panjabi; estrella tipus ‘tres milions de seguidors a Instagram’, que és com avui es mesura la brillantor de les estrelles. Estrella virtual i terrenal, perquè igual que estrena videoclip i en dues setmanes supera els deu milions de reproduccions, anuncia gira europea i volen les entrades. Quan Kunal Kanda va saber que el cantant de Jalandhal actuaria a Anglaterra se li va encendre la bombeta: ¿i si el portava a Catalunya? Kanda és un jove empresari hindú. Als 21 anys ja regenta un bar de xixes a Vic i el seu telèfon particular és el que figurava als cartells que anunciaven el concert en infinitat de botigues. A través de WhatsApp, Instagram i Facebook va vendre 700 entrades a famílies de Madrid, Saragossa, València, Itàlia i Portugal.

Coreografies bhangra

El concert es va organitzar en tot just un mes. Per això Kanda no va trobar sala de concerts, discoteca o pavelló disponible i per això Garry Sandhu va actuar en aquest immens cine de 1.160 localitats. L’escenari es va ubicar en el buit que hi ha entre la pantalla i la primera fila de butaques. Però la primera actuació va ser la de Bikramjit Lally Powar, director de l’acadèmia de ball Din Tak, que amb uns altres tres ballarins va oferir coreografies bhangra sobre èxits de Diljit Dosanjh, Sunanda, Sharry Mann, Kulwinder Billa i altres ídols del pop panjabi actual. Aquest últim ja va protagonitzar una altra jornada històrica per a la comunitat hindú local.

Kanda es va passar l’actuació corrent amunt i avall pels passadissos de la platea, nerviós i atrafegat amb el seu impecable vestit blanc. A més de promotor del concert, exercia d’acomodador per als clients que no sabien quines butaques havien comprat. Un grup d’homes amb aspecte d’empresaris es va situar a les primeres files, les de 100 euros. Per alguna raó, les butaques del flanc dret estaven plenes de famílies, dones i nens. Les centrals i les del lateral esquerre, en canvi, s’omplirien lentament d’homes: alguns amb turbant, d’altres amb xandall. Les entrades més barates costaven 35 euros.

Jagdish Dhaliwal, cantant establert a Brescia, havia vingut d’Itàlia per compartir cartell amb Sandhu i va actuar embolcallat en una bandera de la Unió Europea. Després d’ell actuarien tres cantants més, tots ells recolzats per la mateixa banda de set músics dominada per quatre percussionistes: un a la bateria, un altre a la taula i dos més colpejant els característics dhols hindús.

Quan es va anunciar que, per fi, el concert principal començava, el públic de les butaques barates es va llançar a ocupar les files buides més pròximes a l’escenari. Kanda, que va néixer a 30 quilòmetres de la ciutat de Sandhu, es va situar al fons de l’escenari per disfrutar el més a prop possible d’aquest concert que els havia reunit a 6.500 quilòmetres de la seva terra. Bona part del públic també provenia del Punjab. O això s’intuïa, perquè, quan el cantant va preguntar quants eren punjabis, la majoria van cridar el nom del seu poble.

Bullícia a la platea

La platea de l’Aribau era pura bullícia. La gent romania asseguda i molts filmaven el concert amb el mòbil, però els udols col·lectius i els brams individuals van ser constants. Hi havia una tropa especialment sorollosa al flanc esquerre. Quan es van aixecar a ballar, tres membres de l’organització els van demanar que es controlessin i van tornar al final de la sala a fer-la grossa sense molestar. Tampoc és que Garry ajudés molt. Aquest Enrique Iglesias hindú es va passar mig concert fent broma sobre la seva vida amorosa i el coronavirus. Per cada cançó, sis intervencions parlades que van acabar en rialla.

Impossible transcriure el contingut dels seus comentaris clar. Aquell diumenge només es va parlar en indi i aquest cronista va venir sense traductor. De tant en tant, es va poder pescar alguna expressió familiar: «‘bonita chica’», «‘I love you’», «‘namasté’» i poc més. De tant en tant, el galant panjabi es va posar seriós i va donar ordres a la banda perquè suavitzés el ritme o tallés la cançó. Un nen de sis anys amb turbant observava l’escena amb posat distant i serè. S’estava posant fi a crispetes. Potser va ser l’última bossa que es va vendre al cine.

Sanduh va convidar Bikramjit a ballar a l’escenari i la cosa es va animar. Sanduh es va treure les ulleres i la cosa es va animar més. Sandhu va improvisar un moviment brusc que va consistir a colpejar-se la cuixa i assenyalar al cel i la cosa es va animar del tot. Un espectador va entregar el seu mòbil al cantant perquè li firmés un autògraf a la pantalla. A la zona central de la fila 27, quatre noies ja armaven més xivarri que els dolentots del flanc esquerre. Al final del concert, un espontani va pujar a l’escenari i va banyar Sandhu en bitllets de deu euros. Tot seguit, un altre home va repetir el ritual. Darrere de la bateria, Kanda somreia feliç. Potser maquinava ja amb quina estrella del pop panjabi repetir l’aventura.