'Solitud', una mica més que una adaptació

Al teatre i al cine persisteix la tossuderia de voler transformar les novel·les en una cosa que no són. La directora Alícia Gorina no s’equivoca quan afirma que adaptar el clàssic ‘Solitud’ de Víctor Català –pseudònim de Caterina Albert– era «un projecte condemnat al fracàs». Per això ha escollit el camí més difícil, vestir amb teatre d’avantguarda el text, construir a partir de la lectura de la novel·la original una pluja de símbols, prosa i ‘performance’ barrejats fins a crear una cosa nova.

A l’accedir a la Petita del TNC ens trobem els actors escalfant en un escenari gairebé nu. Com quan obrim un llibre i llegim el títol, tot està per construir. Quan la funció comença les veus s’alternen per recitar fragments del redactat original. No és fàcil aterrar entre els plecs de l’enrevessat català modernista de principis del segle XX. No és un text pensat per ser llegit en veu alta. Costa seguir la trama, requereix esforç arribar a comprendre que sí, que els actors interpreten personatges, però que moltes vegades les seves accions en escena no acompanyen aquesta prosa enunciada, gairebé nua. Mentrestant, les regidores deambulen per l’escena construint el que després serà una escenografia, anunciant capítols amb un micròfon. Fins i tot ben començada la funció, regna una espècie de desconcert barrejat amb curiositat.

Es fa la llum

Notícies relacionades

Gustavo Adolfo Tarí, dissenyador: "El vestit de Melody ha guanyat Eurovisió"

Milers de persones surten al carrer per la Nit dels Museus

Després, a poc a poc, es fa la llum. La nostra oïda es va acostumant a la riquesa dels registres i dialectes. Arribem a embriagar-nos de la incontestable potència literària i poètica de la novel·la. Els símbols que apareixen en escena fan augmentar el suflé. Cauen taronges del sostre, i després veiem com la protagonista se’n menja una amb sensualitat. Al bell mig, un llit de palla, que de vegades amuntegat podria semblar la muntanya que senyoreja el paisatge, la metàfora del desig de Mila (Maria Ribera), una moderníssima heroïna del seu temps aclamada pel corrent del cop de porta de la Nora d’Ibsen, lliure en el seu plantejament a l’haver perdut l’autora la por de l’escàndol després ‘La infanticida’. Una dona tenallada entre un marit inútil i l’ermita que és com una presó. Un animal acorralat pels altres personatges, tots masculins, gairebé tots moguts pel seu egoisme dominador. Si no tingués més de 100 anys, semblaria que parlem d’una peça escrita al caliu de les marxes del 8-M que avui surten al carrer.

Text i forma

La dramatúrgia nua d’Albert Arribas –que ens recorda les seves lectures-muntatge de Rusiñol, Balasch i Formosa– arriba aquí a quotes més altes d’empatia combinada amb la potència del llenguatge escènic de Gorina. Després de ‘Blasted’, la directora torna a elevar aquí una original combinació de text i forma que dona lloc a una cosa més gran, tot i que no tots els símbols ens ajudin a connectar amb la novel·la. Entre el repartiment, Pol López resolt amb el seu dialecte de pastor, i un primitiu Pepo Blasco que marca el camí de la tragèdia. El moment final esgarrifós i nu, amb una Maria Ribera que fa tornar el text a la seva dimensió de lectura compartida del nostre imaginari comú.