Icones per a un 8-M de còmic

Les editorials i els autors de còmic han tornat a bolcar-se aquest any en el 8-M, el Dia de la Dona, amb obres que aporten el seu gra de sorra a la lluita contra el masclisme i la defensa dels drets de les dones. Un bon grapat de novetats són biogràfiques i reivindiquen feminisme, llibertat sexual, igualtat i apoderament. Sota aquestes línies destaquem tres d’elles: ‘Miss Davis’, on Amazing Améziane i Sybille Titeux rescaten la vida de l’activista negra nord-americana Angela Davis (1944); ‘Annemarie’, que fa justícia a la compromesa fotoperiodista, escriptora i viatgera suïssa Annemarie Schwarzenbach (1908-1942), de la mà de María Castrejón i Susanna Martín; i ’Sisi, emperatriz rebelde’, en la qual Giorgia Marras trenca la imatge de princesa fabulosa amb què les pel·lícules de Romy Schneider van ocultar Isabel de Baviera (1837-1898), dona avançada al seu temps.   

ANNEMARIE SCHWARZENBACHELS DIMONIS D’UN ÀNGEL TURMENTAT

«Era feminista i vivia el lesbianisme d’una forma natural. No en feia bandera. La seva no era com entenem la lluita LGTB, era una lluita de no amagar-se i de mostrar la seva androgínia públicament», explica la filòloga i guionista María Castrejón (Madrid, 1974). «Em va fascinar el seu estil androgin, era molt atractiva. I em va captivar com va viure la seva llibertat i el desenfrenament dels bojos anys 20. Es relacionava amb qui volia i com volia. I al llegir els seus articles i cròniques de viatge i veure les seves fotos vaig descobrir la seva actitud crítica i de denúncia del racisme, l’explotació obrera i les desigualtats socials», afegeix la dibuixant Susanna Martín (Barcelona, 1976). Parlen d’Annemarie Schwarzenbach (1908-1942), reportera, fotògrafa i novel·lista suïssa que en els anys d’entreguerres va viatjar per Orient (Turquia, Síria, Líban, Palestina, Iraq, Afganistan, Iran...), Estats Units, Rússia, Espanya o Àfrica, i a la que volen «fer justícia» a ‘Annemarie’ (Norma). 

Addicció i trastorn mental

Addicta a la morfina i amb problemes amb l’alcohol, va passar llargues temporades en clíniques psiquiàtriques i de desintoxicació. Per això  Thomas Mann –els fills del qual Erika i Klaus, també gai, eren els seus amics–, va dir d’ella que era «un àngel devastat», definició de la qual abomina Martín: «Sempre se l’ha descrit des de la morbositat, envoltada d’una cosa malaltissa. Però era molt forta, una supervivent». 

«Avui crec que se li diagnosticaria un trastorn límit de la personalitat –opina Castrejón–. Jo mateixa, com a malalta mental, m’identifico amb el que escrivia, amb el sentiment de buit que destil·la en molts escrits, les seves arrencades d’ira, el seu sentiment de justícia, l’addicció, el fet de no saber estar sola, el de no aconseguir que cap relació l’omplís, els intents de suïcidi... la mort és molt present a la seva obra». «Crear era una manera de treure els seus dimonis», assenyala sobre l’autora de ‘Muerte en Persia’. 

Dimonis i brots esquizofrènics que Martín, dibuixant d’‘Alicia en un món real’, ‘Somriures de Bombai’, (Bruguera), ha plasmat gràficament amb «traços més esbossats, el negre i el vermell, com insectes que se’t mengen per dins». Amb domini de la línia clara i una paleta gràfica i un estil adaptats a cada viatge, combina dibuix amb fotos reals, influïda per ‘El fotógrafo’, d’Emmanuel Guibert.   

Va enamorar l’escriptora Carson McCullers, va desitjar a Erika Mann i va compartir viatges amb les també fotògrafes Ella Maillart, Marianne Breslauer i Barbara Hamilton-Wright. «Buscava algú que la comprengués. Era un personatge molt complex, que vivia en contínua contradicció», assenyala Castrejón, apuntant que tot i que se sentia «culpable quan veu els desfavorits» continuava utilitzant per als seus viatges els diners de la seva rica família d’industrials del tèxtil, la mare del qual (que també tenia una amant) li retreia el seu lesbianisme i la seva llibertat sexual, mentre Annemarie renegava de les seves simpaties nazis. 

«Al final es va anar fent més forta, fins que es va trobar a si mateixa en plena naturalesa al Congo», afegeix. Però la mort la va sorprendre a casa, a Suïssa, als 34 anys, després d’una mala caiguda amb bicicleta.  

---

ANGELA DAVISDE ‘PANTERA NEGRA’ A ICONA FEMINISTA I ANTIRACISTA

A pàgina sencera es veu un bany net i impecable amb el cartell: «white». En la següent, un bany brut i mig trencat. Un altre cartell diu «colored». Amb aquesta visió gràfica del racisme als EUA inicien Amazing Amèziane i Sybille Titeux de la Croix ‘Miss Davis’ (Flow Press), perfil biogràfic de qui seria declarada pel Govern nord-americà «enemiga pública número 1» per la seva militància en els seus primers anys en el partit dels Panteres Negres i en el Partit Comunista. Angela Davis, nascuda el 1944 a Birmingham, al sud d’Alabama, al si d’una família negra marcada per la segregació racial i els atacs del Ku Klux Klan es convertiria en icona feminista i de la lluita antiracista i contra la desigualtat de gènere i classe als anys 60. 

Amèziane i Titeux, que ja van abordar en còmic la vida de Muhammad Ali, posen ara el focus en aquesta revolucionària filòsofa i activista utilitzant el recurs d’explicar el seu ascens a través de terceres persones. Així, la seva infància, la coneixem a través de la mirada de Cynthia, una de les seves amigues de l’escola, quatre de les quals moririen en un atemptat racista contra l’església baptista de la ciutat, el 1963. 

Una jove i conscienciada periodista blanca agafarà després el relleu com a narradora, sobretot durant la seva estada a presó, acusada injustament d’assassinat, segrest i conspiració. La policia va dir que va trobar la seva arma en l’atac amb ostatges en el judici contra els «germans de Soledat», tres negres acusats de la mort d’un guàrdia de presó blanc, entre els quals el també activista dels Panteres Negres, George Jackson, en la defensa del qual ella treballava i amb qui mantenia una estreta relació. 

Davis, avui activa conferenciant i de qui Capità Swing va publicar la seva autobiografia, aviat va despuntar per la seva intel·ligència i compromís, va viatjar a Europa, va estudiar amb Herbert Marcuse, Theodor Adorno i Sartre, i es va convertir en professora universitària, carrera que se li va prohibir exercir per ser comunista. El còmic denuncia a més com va ser espiada i assetjada pel temut programa Cointelpro, de l’FBI, la guerra bruta contra grups polítics que el Govern considerava subversius.

L’any i mig que Davis va passar a la presó, la seva desesperació mentre la mantenen en mòduls psiquiàtrics i en aïllament, la seva vaga de fam, la seva lluita per la millora de les condicions a les presons, la campanya mundial pel seu alliberament, el judici i la seva absolució culminen l’època més convulsa de la seva vida.

---

SISI de bavieraUNA emperadriu rebel QUE VA TRENCAR MOTLLOS

Va arribar a buscar-li una amant al seu marit, l’emperador austríac Francesc Josep, perquè no se sentís sol quan ella es dedicava a les «seves coses», les que la feien sentir lliure: «viatjar, cavalcar, disfrutar de la naturalesa, escriure poesia, llegir...»; es va fer construir un gimnàs a palau i l’utilitzava diàriament; va aconseguir que «als seus fills els eduquessin professors experts en comptes de, com fins aleshores, sacerdots, militars o aristòcrates que arribaven al càrrec per rang o per pagar favors»; i «els historiadors han reconegut la seva insistent influència en el seu rígid marit per assolir un acord clau amb Hongria que va evitar la caiguda de l’Imperi». Era Isabel de Baviera, la cèlebre Sisi (1837-1898). I descobrir que «no era la princesa de conte de fades que ha perdurat per culpa de les pel·lícules protagonitzades per Romy Schneider fa més de 50 anys» va portar a la dibuixant italiana Giorgia Marras (Gènova, 1988) a trencar els prejudicis respecte a la seva figura en les vinyetes de ‘Sisi, emperatriz rebelde’ (Sapristi).  

«Perquè era una dona moderna, forta, dura i avançada al seu temps, que va trencar motllos», que no encaixava en els papers d’emperadriu i «fàbrica de fills de l’Estat» que li havia tocat assumir i que per a ella eren tan estrets i asfixiants com les cotilles que s’havia d’enfundar tota dona en l’Imperi austrohongarès. «Tenia 15 anys quan es va casar amb Francesc Josep i es va convertir en emperadriu. Era una nena. I en tenia 17 quan va donar a llum la seva primogènita, que moriria prematurament. Va haver de suportar una pressió enorme per a una jove de la seva naturalesa, que no havia sigut educada per viure al Tribunal, que per a ella era com una gàbia daurada», explica Marras, que porta cinc anys establerta en la comiquera ciutat francesa d’Angulema. 

L’autora, que va debutar al còmic amb una altra biografia, la del pintor Edward Munch (Sapristi), va investigar en arxius austríacs i es va basar en part en la «biografia més fiable» d’aquesta «heroïna tràgica» que va morir en mans d’un anarquista a Ginebra, de Brigitte Hamann. Va llegir el seu diari i els testimonis dels qui la van conèixer bé, com la seva dama de companyia o el seu professor de grec». 

Esclava de la seva imatge

«Sisi va utilitzar les seves armes de dona, la seva bellesa, però era una arma de doble tall perquè si bé va aconseguir que se la tingués en compte, també va ser esclava d’una rutina de cures molt exigent perquè veu que la bellesa és efímera. Patia insomni i s’aixecava molt aviat, així que dormia poc. Havia de dedicar molt temps a la sessió de perruqueria que li exigia la seva llarguíssima cabellera, i a vestir-se, per ser perfecta», explica. Tot i que no veu clar que, com es diu, patís anorèxia. «Era extremadament prima i molt alta. Vaig veure els seus vestits i cotilles i la seva cintura era increïblement estreta. I, segons els arxius del Tribunal, menjava poquíssim i feia molt exercici físic, una mica estrany per a una dona en la seva època».   

Marras confirma que «als 35 anys va prohibir que la fotografiessin o retratessin per perpetuar una imatge eternament jove». I al sortir de palau «sempre portava un vel, un ventall i un para-sol per ocultar el rostre i amagar-se del món. Es va construir una màscara per ocultar la seva vulnerabilitat».   

Amants i el suïcidi de l’hereu 

Notícies relacionades

15 còmics per al 8-M

Un còmic rescata les dones invisibles del franquisme

El còmic també relata el final tràgic del seu fill Rodolf, l’hereu, un ‘crac’ de la botànica i les ciències, d’idees menys tradicionals, que després d’un casament de conveniència va començar a freqüentar bordells i va agafar la gonorrea que va deixar estèril la seva dona. Suposadament, es va suïcidar al costat de la seva amant.

Marras tampoc eludeix el rumor que la tercera filla de Sisi no era de Francesc Josep sinó del seu presumpte amant, el comte Andrássy. «Tenien idees polítiques similars i tots dos eren seductors i carismàtics. De fet ella li va encarregar investigar la mort de Rodolf. Però no hi ha proves de la seva relació amorosa o sexual. I mires la cara de la nena i és igual que Francesc Josep –constata–. Les xafarderies eren inevitables». I l’emperador, afegeix, «al principi estava molt enamorat de Sisi i després sentien un profund afecte mutu. Per això ella li va buscar una amant, això sí, poc perillosa, una actriu casada i bonica amb la qual, va escriure, el seu marit ‘podria parlar del temps o dels pans de pessic’».