DE WALT JABSCO (THE SPECIALS) A EDDIE (IRON MAIDEN)

Rèquiem per una mascota rock

O: quan els grups de pop o rock'n'roll tenien ninots totèmics, i els seus perquès i raons de la seva extinció

Rèquiem per una mascota rock
7
Es llegeix en minuts
Kiko Amat
Kiko Amat

Escriptor

ver +

Quan vaig començar a aficionar-me a la música pop tenia jo 14 anys i acabava de deixar enrere els ninots articulats (vaig tardar molt a fer el canvi, si els interessa). Walt Jabscola reconeixible mascota de ‘2 Tone’ i The Specials, va ser el pont que em va permetre passar del joc simbòlic infantil a la truculència adolescent, sense bretxa traumàtica ni síndrome d’abstinència. La meva metadona, si volen. Una vegada copiat l’elenc de mascotes complet del ‘Dance Craze’ (‘The best of British ska... Live!’), les morrejades i els balls frenopàtics ja no semblaven tan inassequibles. Les mascotes de la nova onada i el punk rock van suavitzar-ne el trànsit. Ens van permetre seguir creient que érem nens i la subcultura, un altre joc. Perquè ho érem, i ho era.

L’època en què la cultura seriosa tractava el pop com música per a quinquis i/o beneits, crear-se una mascota era sovint indivisible de crear un Grup Pop, entitat composta per adolescents que parlava de tu a tu al mateix segment generacional. Com a músic pop operaves en un gènere que es tractava com a confiteria d’un sol ús i art vulgar per tot el món, bandes incloses. Tenir ninot emblemàtic era la conseqüència lògica d’aquesta situació. Això explica, entre altres coses, per què els homes de lletres mai han comercialitzat xapes amb el seu tòtem. La mascota era antisolemne i ultrajuvenil (per no dir preescolar) per definició. Jean-Paul Sartre, malgrat tenir un cos i dentadura altament mascotitzable, mai va ser mascotitzat en la gàrgola existencialista. Ningú va creure convenient crear el Sweet Jumping Vila-Matas i després multiplicar-lo en xapes, pedaços i samarretes.

EL PERIÓDICO / Mascota de Dr. Feelgood  / 

Personalitat

Quan parlem de mascotes convé aclarir que no es tracta del logotip-amb-picada-d’ullet comú del rock (el birret asteca de Devo, els botins S&M deThe Kinks, el con de trànsit de Kraftwerk, la serp autògrafa de Whitesnake), ni tampoc d’aquell membre prescindible de la banda que vesteix i es comporta en públic com una mascota (Bez de Happy MondaysBarry de Flowered Up –que sortia vestit de margarida gegant–, tots els Slipknot), sense ser-ho. Ni tampoc de l’únic grup compost «només» per mascotes, GorillazUna mascota és el ninot talismà del conjunt pop, un dibuix animat, sovint antropomòrfic, que no existeix en el món real però que encarna l’essència del grup en aquest pla. En la majoria de casos té nom de pila, en alguns fins i tot personalitat, encara que sigui bidimensional i ximple. 

Per desgràcia, els grups de rock’n’roll ja no solen tenir mascota totèmica. El vell ninotet emblemàtic és ‘asaz passé’. Això podria ser perquè: a) el rock no existeix com el vam conèixer, b) l’art-rock i el rock clàssic es van carregar l’oportuna mofa del pop i les seves mascotes, o c) els fans del gènere tenen una edat pròxima a la dels veterans de la guerra de Crimea i ja no estan per parides pubescents. Però hi va haver una època en què les bandes no temien resumir els seus atributs i actituds en un distintiu i simpàtic (o esquerp, en el cas del heavy) tòtem. 

EL PERIÓDICO / Fiend Skull, de The Misfits / 

MASCOTES ‘2 TONE’/SKA REVIVAL

La ‘2 Tone’ és potser l’únic gènere acotable en què «totes» les bandes tenien mascota. Va començar amb el mític Walt Jabsco, que Jerry Dammers, fundador del segell i líder de The Specials, va dissenyar inspirant-se en el ‘look’ i actitud ‘rude boy’ (‘cool’, bromista i quinqui) de Peter Tosh al ‘Wailin’Wailers’. Ningú es va voler quedar enrere i a Walt li van començar a sortir cosins: Beat Girl de The Beat, que Hunt Emerson va dibuixar a partir de la foto d’una ballarina jamaicana de Prince Buster (Dave Wakeling, vocalista del grup, va declarar que utilitzar de mascota una noia va ser un intent conscient de reduir els escàndols masclistes de les seves gires); Fat Man de Bad Manners, o el Michelin ‘skin-head’, dissenyat per David Farren en homenatge a Buster Bloodvessel, llenguallarg de la banda (més mascota que la mateixa mascota); la M humaniforme de Madness; el skatalític-raptat-per-Godzilla de The Bodysnatchers i el ‘rude boy’ en plena depressió de The Selecter. Les mascotes de la ‘2 Tone’ eren icòniques, vectorials i reconeixibles com poques i al llarg dels anys han generat picades d’ullet simpàtiques (el ‘mod’ amb parca de The Lambrettas; la ‘llufa’ borratxa de Skatalà), còpies carencials (el ‘rude boy’ d’Operation Ivy), fins i tot un emoji de Microsoft (Man in Business Suit Levitating, o MIBSL).

Beat Girl de The Beat / EL PERIÓDICO

MASCOTES HEAVY

El heavy rock, per la seva afició a la teatralitat i el ‘horrors platter’, va ser territori abonat per a la mascotització. Els talismans del heavy són remarcablement semblants entre ells. De fet, algun observador desinformat podria adduir que són el mateix, amb diferents elms i ullals. Però jo prefereixo distingir entre membres de la mateixa llar: d’una banda hi ha el ‘pater familias’ zombi (Eddie, d’Iron Maiden); l’avi malcarat i lasciu (Vic Rattlehead, de Megadeath); el fill friqui amb problemes mentals (Man in The Iron Mask, de Quiet Riot); l’inquietant cosí culturista (The Guy, de Disturbed) i el seu bessó Hector (Hammerfall); el cunyat fatxa (Knarrenheinz, de Sodom); el fantasma de l’avi mort a la guerra de Crimea (Ghost of War, de Slayer); el gos de la família (Murray, de Dio); el llum del rebedor (Jack O’Lantern de Helloween), i a la porta del xalet, com una rajola ‘Aquí viu un del Barça’, diverses baldes calaveriformes (Kreator, S.O.D., Overkill, Motorhead...). En aquest llibre de família, per cert, no hi ha cap figura materna, perquè en la iconografia del gènere les senyores no abunden (tret que apareguin en modalitat Playmate hiperbòria). El heavy va deixar ben clar les seves arrels orgullosament obreres, sense pretensions ni ampul·lositats, quan va batejar mascotes amb noms de treballadors (Hector, Murray o el prosaicament anomenat The Guy). Una pena que el heavy patri no adoptés el costum.

La sardina de Los enemigos / El periódico

MASCOTES PUNKS / HARDCORE / NOVA ONADA / INDIE / HIP-HOP / ALTRES

Notícies relacionades

Una de les mascotes més populars del punk s’emporta el guardó a la Mol·lície: la calavera somrient, Fiend Skull, del grup d’horror punk The Misfits, que van treure d’un serial ‘sci-fi’ matutí de 1946 sense gairebé modificacions (ni pagar drets). Els seus parents més propers són l’esquelet dansaire Skully (Social Distortion, dibuixat per la dona de Buzz Osborne de The Melvins) o la flamejant calavera corporativa Fire Skull (The Offspring), que sembla la de Grateful Dead després de posar-se gas d’encenedor al cap i calar-se foc, en un intent d’alleujar el tedi del ‘skate park’. Circle Jerks són un d’aquests grups als quals podem agrair que no basessin la seva mascota en el significat del seu nom (‘circle jerk’ és un cercle masculí de palles col·laboratives). En lloc d’això van crear el Skanking Man, un jove ‘hardcore’ marcant-se un pogo. DRI van vectoritzar el seu ‘hardcoreta’ i el van convertir en un potencial senyal de circulació. L’il·lustrador Jeff ‘Rat’ Atkinson va caricaturitzar el cantant de Descendents (Milo Akkerman) i va convertir el ficcional Milo en ineludible mascota pop-punk. Green Day tenien un ninot inusual i memorable (la floreta verda del Kerplunk) i el van bescanviar per un de mediocre i oblidable (Drunk Bunny). Les mascotes de Dr. Feelgood i Toy Dolls comparteixen semblança raonable, una mèdica i l’altra gamberra. I, per acabar, la granja del vell MacDonald sencera: el gat de Stray Cats, la vaca morta de The Dead Milkmen, la vaca viva d’Inspiral Carpets, la mostela ‘ramoniana’ de Screeching Weasel, el Nasty Dog de Snoop Dogg i el Dropout Bear de Kanye West, el porc volant de (‘ugh’) Pink Floyd o els corbs proxenetes de The Black Crowes. Acabaré amb un altre guardó, el de Mascota Més Irritant, per a Buffalo Man, la silueta amb què Jay Kay, cantant de Jamiroquai, es va homenatjar a ell mateix en posat cuqui i barret de capoll. Una bestiesa que, ja que hi som, va ratificar al fusionar l’home búfal amb l’emblema de Ferrari.

EL PERIÓDICO / El ‘pájaro loco’ de Loquillo / 

MENTRESTANT, A ESPANYA...

La península ibèrica, com ja s’imaginen, després de deixar-nos en ridícul en tots els camps del coneixement humà, la cultura, la tecnologia, la ciència, la medicina, la confecció de sabates, el feixisme i l’esport, torna a fer-ho en el camp del mascotisme rock, no per la qualitat dels exemplars sinó per l’escassetat i pel que se’n deriva. Tot d’una només em venen al cap el ‘pájaro loco’ de Loquillo, l’espina de sardina de Los Enemigos («molt» semblant a la de Fishbone), el gat de Los Suaves i el gat de Los Gatos Locos («bastant» semblant al de Stray Cats). Si vostè, lector, ha trobat a faltar Ornitorrinco Post-Mortem, mascota d’aquell notable trio de psychobilly de Barbastre, no dubti a posar-se en contacte amb la redacció d’aquest diari.

Gràcies a Déu no tenien mascota:

Butthole Surfers (‘surfistes de l’anus’)
Diarrhea Planet (autoexplicatiu)
Anal Cunt. Anal Blast. Anal Vomit. (podria seguir i seguir)
A Flock of Seagulls (moltes gavines del Partit Popular)
The 4-Skins (pronunciat The Foreskins: ‘els prepucis’)
Craddle of Filth (‘bressol d’immundícia’; ideal per a una botiga de roba de bebè)
Revolting Cocks (‘penis fastigosos’)
Lendakaris Muertos/ Toreros Muertos / Dead Pakirri y Los Pantojas
Scraping Foetus Of The Wheel (‘rascant fetus de la roda’)
Gay Witch Abortion (forçat)
The Child Molesters (‘els pederastes’, punible per la llei, però grans cançons)
Mojinos Escozíos (poesia ‘cañí’).