Xavier Baró: «Avui hi ha discos que semblen sortits de la cadena de muntatge»

Xavier Baró va estrenar fa un any a Barnasants algunes cançons d’un àlbum que encara no existia i que va acabar desdoblant-se: quatre dels nous temes van veure la llum al juny en l’epé ‘Primavera a la tardor’ i els altres, elevats fins a dotze, ens els trobem ara en ‘La veu de la muntanya’, el disc llarg que presentarà (i posarà a la venda) aquest dissabte a la Lleialtat Santsenca, dins del mateix festival.

En aquell moment va anunciar un disc relacionat amb l’octubre català del 2017, però aquestes cançons les va deixar en un calaix a part, l’epé, de manera que l’àlbum apunta a altres temàtiques. ¿Què va passar?

Estava fent uns concerts amb el títol de ‘Cròniques (Estampes d’un país)’, influït pel moment que passava Catalunya i com a reivindicació de la cançó tradicional catalana. Era la meva manera de dir que jo era allà i que com a cantant popular tot allò m’havia afectat. Però em vaig cansar aviat, perquè la resposta de la gent no em va animar a seguir. Jo el que no volia era fer de professor d’història, sinó simplement cantar unes cançons i despertar l’interès de la gent sobre on venim musicalment, però els qui eren en la part més dinàmica del procés no em van fer gaire cas i això em va desanimar.

¿Potser esperaven de vostè recitals més explícitament polítics?

Pot ser. Però ja està, vaig tancar aquest capítol i en vaig obrir un altre.

El repertori de ‘La veu de la muntanya’.

Vaig començar a compondre i a gravar i vaig tenir la sensació que es tractava de cançons que sorgien d’un món devastat, en ruïnes. Una civilització arrasada en la qual les cançons eren el més digne, sense taques de corrupció ni decadència. A partir d’aquesta sensació va anar avançant. Son cançons que viuen en un estat immaculat dins del caos de la societat actual. L’àlbum és com un viatge i cada cançó és una parada en un lloc, una postal escrita i enviada, i en cada una hi ha ombres i llums.

¿Un disc per deixar enrere l’estat mental post-1 d’octubre, aquella barreja de dol i enuig?

Sí, el desencant de tanta gent que s’hi va implicar, que s’ha sentit enganyada i traïda per la part política del procés, després d’aquells dies, l’1 i el 3 d’octubre, en què semblava que tocàvem l’objectiu amb la punta dels dits. Hi ha hagut aquest desencant, però jo com a artista estic per a altres coses, i una cançó d’amor també pot tenir el seu valor.

¿Què representa aquesta ‘muntanya’?

La cançó és una faula, una història cantada, com un oracle, amb un rerefons bíblic, que és una manera d’ambientar-la. És com el dia després de ‘1984’, d’Orwell. La muntanya és la veu que desemmascara la propaganda mediàtica del poder, a la qual tots ens dirigim per entendre el que està passant i per rebre algun tipus de llum i de resposta. Que no te la pot donar ningú més que tu mateix amb la teva pròpia transcendència.

El seu anterior disc, ‘I una fada ho trasmuda’ (2016), tendia a l’experiència sensorial, el trànsit psicodèlic, mentre que aquest reposa en cançons més canòniques i narratives.

Sí, és un disc que pren una sonoritat que té a veure amb el folk, però el contingut és més contemporani i obert. La idea és buscar una cançó actual amb una sonoritat més folk i pròxima a la taverna. És més nu que l’anterior; no volia que els arranjaments desvirtuessin les cançons.

Dues cançons amb fons polític incloses en l’epé reapareixen en l’àlbum en versions diferents, ‘A galeres’ i ‘Havanera dels nois que marxen a la guerra de Cuba’.

‘A galeres’ parla de gent que ha tingut la desgràcia de topar amb la justícia «de l’ànima freda». Hi ha un paral·lelisme amb els presos, però no és que ho busqués, perquè tots podem trobar-nos en aquesta situació. I l’‘Havanera’ es basa en una cançó del segle XIX, quan enviaven els catalans a Cuba a combatre contra els independentistes cubans. La cançó pren partit pels cubans i reflecteix un dol pels dissortats catalans que portaven allà per ordre del Rei.

¿D’on surt aquesta altra cançó anomenada ‘Berlín’?

La vaig fer allà, a Berlín. Estava assegut en una terrassa i van passar uns corbs. N’hi ha molts a Berlín. Em va semblar que eren àngels negres i els vaig enviar els meus pensaments perquè els portessin més enllà de les galàxies.

Ha gravat el disc gairebé enterament a duo, amb Héctor Beberide, que toca l’acordió, el busuqui, la mandolina, l’orgue, el baix, el pandero...

M’acompanya des de fa gairebé tres anys i és interessant fer un disc amb els mateixos músics amb qui toques en els concerts. No ho havia fet mai. És com la prolongació del concert, com si estiguéssim a punt d’aprendre una cançó nova.

I amb un format reduït sortiran més concerts.

Moure una banda gran és impossible. Però aquest format reduït comporta sentir la mateixa sonoritat de les cançons, sense que se’n vagin. Aquests són temps perquè les cançons tornin a si mateixes i es reconeguin, més que per portar-les a altres llocs a través de la producció.

Dylan va dir fa anys que ja no s’escolten discos que sonin bé: sobreproducció, sons processats o comprimits...

Hi estic d’acord. En general, molts discos que escolto m’avorreixen i em cansen moltíssim. Semblen sortits d’una cadena de muntatge.

¿Se sent sol o acompanyat amb la seva manera d’entendre la música?

Sol no és la paraula. Sí que sento que tinc un llenguatge propi i que el que faig no ho fa ningú més, però això no em fa sentir sol. Hi ha gent de la qual em sento pròxim, com Bikimel o Xarim Aresté.

Notícies relacionades

Barreja discordant de gèneres

Anul·lada una condemna de 23 anys a Weinstein

¿Escolta música a part de la seva? ¿Vinils?

Sí, guardo el tocadiscs des de fa molts anys i últimament escolto bastant vinil. Com uns àlbums que tinc de The Wailers, que m’agraden moltíssim. Penso que tenen a veure amb aquest disc meu, ‘La veu de la muntanya’. Per exemple, ‘Soul rebels’ (1970). Crec que això és el que soc jo, un ‘soul rebel’.