'Queen & Slim': a l'ombra de Bonnie i de Clyde

L’‘opera prima’ de Melina Matsoukas es mostra tan conscient de ser una versió afroamericana de ‘Bonnie & Clyde’ (1967) que els seus protagonistes fins i tot arriben a ser descrits per un personatge secundari com els Bonnie i Clyde negres». Com el clàssic d’Arthur Penn, en efecte, recicla un arquetip genuïnament americà –dos joves amants condemnats que fan quilòmetres fugint de la llei– i es nodreix de la simpatia que de manera immediata ens desperten les parelles criminals que busquen la llibertat.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Al principi de la pel·lícula, la del títol es troba enmig d’una primera cita més aviat desastrosa. De camí a casa, el seu cotxe és aturat per un policia blanc amb ganes d’esbronc; algú prem el gallet i la sang corre. I, com a resultat, els joves emprenen un viatge a través de diverses fronteres estatals per evadir els seus capturadors mentre es creuen amb paisans que o bé els ajuden o bé miren d’obstaculitzar-los i es converteixen en herois populars. En el procés, és cert, es distingeixen dels seus models de diverses maneres: ells no volen aquest estatus ni aspiren a convertir-se en símbols de res, eviten les armes i el seu periple no té res d’eufòric o celebratori; en canvi, és la prova del que la desigualtat racial enquistada en la societat americana obliga a fer a la gent decent.

Mentre els observa, Matsoukas –coneguda sobretot gràcies a vídeos musicals de Beyoncé i Rihanna– té un gran interès a exhibir la seva habilitat especial per explotar el poder visual, rítmic i iconogràfic de les imatges; de fet, se centra tant mostrar estil que descuida la credibilitat. Així ho demostra, d’entrada, la tirallonga de coincidències en què la trama es recolza arribat el moment. I, malgrat que la decisió inicial de Queen i Slim resulta convincent, posteriorment la pel·lícula no aconsegueix justificar la successió de pintoresques parades, interludis de ball i moments de sexe apassionat que els fugitius protagonitzen al seu camí; potser perden el temps d’aquesta manera perquè no se senten en veritable perill, perquè, al cap i a la fi, la pel·lícula no genera dosis suficients de tensió dramàtica ni una veritable sensació d’amenaça.