Marcel Proust contra Jean Lorrain

Norman Mailer comparava l’ofici d’escriptor al de púgil: passes mitja vida pegant el sac al teu racó, un dia surts al ring i els crítics et destrossen. Perquè aquesta imatge fos del tot encertada, Mailer hauria d’haver afegit que surts lligat de peus i mans, nu, amb els ulls embenats i una diana a les penjarelles. Però no sempre va ser així. El 5 de febrer de 1897, un escriptor francès va provar de posar fi a una infàmia crític-trolejador de l’única manera que Déu veu amb bons ulls: engegant-li un tret al calumniador.

Marcel Proust era un novel·lista amb cara de dolent de cinema mut, ulls endormiscats i rínxol Clark Kent que anys després es faria famós pel seu llibre d’aventures ‘A la recerca del temps perdut’. El 1986 acabava de publicar ‘Els plaers i els dies’, una col·lecció de poemes en prosa i retrats decadents. Jean Lorrain era un biliós poeta simbolista, petimetre de gran bigot, malmetedor professional, addicte a l’èter i sifilític, que feia olor de pàtxuli i, amb les seves orelles de frontissa, semblava que portés una boina invisible. Lorrain s’havia llaurat reputació de temible i «àcid» a l’únic mitjà en què una tísica rata de biblioteca com ell podria fer-ho: la crítica literària. I va arribar el dia en què li va tocar criticar ‘Els plaers i els dies’.

Lorrain no només va dir que l’obra era pestilent, sinó que va treure a la llum que Proust era homosexual i mantenia un idil·li amb Lucien Daudet, fill de l’escriptor Alphonse Daudet (prologuista del llibre). El crític, amb els seus «gruixuts llavis bavosos, que escopien i degotaven durant el seu discurs» (Daudet dixit), va afirmar a més que papa Daudet prologava el llibre per caprici del fill. ‘Outing’ monstruós + acusació d’endogàmia infame en una sola critiqueta. I a sobre de la mà d’algú a qui anomenaven ‘L’ambaixador de Sodoma’.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Proust era homosexual, sens dubte, però a) no li agradava que s’anés dient, b) especialment si ho feia un esteta perfumat i canell gomós com Lorrain i c) potser li hauria agradat decidir ell mateix el dia en què la seva mare s’assabentava. Segons van ser les coses, la seva mare es va assabentar alhora que tot París. Proust va fer el que tots els novel·listes hauríem de fer després d’una mala crítica: desafiar el pèrfid vilipendiador a un duel de pistoles.

Sent els dos dandis francesots, el duel va acabar en òpera bufa. El dia anterior, Proust va anar dient que només esperava que el duel fos al migdia, perquè no volia matinar (tots sabem que va passar la nit en blanc, fent testament i sanglotant al coixí). Els dos duelistes es van citar, empolainats com perruquers ie-ie, al bosc de Meudon. Proust va disparar primer, i li va apuntar just a terra. Lorrain va apuntar a una zona aèria indeterminada i allà va col·locar la seva bala. Desafiant tota lògica, els testimonis van declarar que l’honor de tots dos havia sigut rentat, i el mateix van publicar els diaris. Ningú els va fer repetir el duel fins que s’hagués arribat a un desenllaç satisfactori (preferentment amb el crític fent malves). I per això avui estem com estem, si em pregunten.