«Violeta de dalt, Pedro de baix».

¿Existeix l’alta cultura trash? Si és així, pocs com Violeta la Burra van alçar aquest estendard. O aquest pendó, millor caldria dir. No era exactament un transformista, perquè no emulava altres personatges, i exercia només de travesti amb nocturnitat.  El seu nom de carnet d’identitat sempre va ser Pedro Moreno Moreno. Pel que sembla, inicialment li deien la Dulce però li agradava dir tantes animalades a l’escenari que un dia se li va quedar allò de la Burra a instàncies d’un espectador.

La seva mort a Sevilla el passat 29 de gener ha tornat a posar sobre ella el focus com feia molt no resplendia. Però, fins i tot amb 83 anys, a entrada de fosc per la Violeta continuava començant la funció: es maquillava, es vestia de dona i recorria bars i carrers venent roses. Llançant i recollint floretes de gent que en molts casos res sabia de la seva trajectòria artística. Una cosa que no semblava importar-li el més mínim. Ni de bon tros molestar-li. Al cap i a la fi, en el seu millor moment professional ho va deixar tot per cuidar la seva mare quan va caure malalta. Portava dos anys a París, on va treballar amb Jean-Marie Rivière al Paradis Latin i fins i tot va tenir el seu propi espectacle al Moulin Rouge.

Havia nascut el 1936 al poble sevillà d’Herrera i molt jove va agafar el tren i es va instal·lar a Barcelona. Primer actuant a Los Claveles, al carrer d’Escudellers. Entre moltes altres sales va triomfar al Barcelona de Nit i fins i tot va ser la gran estrella en la reobertura del Teatre Arnau amb una llavors puixant Loles León. En plena transició el mateix Paco Umbral la glossava i els retrats que li ha fet Humberto Rivas avui es poden veure en museus.

El seu estil era infinitament més atrevit que el punk llavors regnant i estava als antípodes de la correcció política dels actuals corrents LGTBI. Tampoc era el mite al Flor de Tardor d’home que oculta durant el dia les seves nits transvestides. A ell li agradava dir: «Violeta de dalt, Pedro de baix».

Notícies relacionades

Trump amenaça amb aranzels del 100% al cine produït a l’estranger

Lise Davidsen debutarà com a Isolde al Liceu en una nova producció

Els seus discos i cassets són tresors extravagants. No li importava tacar-se amb el traç gruixut i poques rimes li agradaven tant com les que poden aconseguir les paraules «salchichón» i «maricón». Entre cançó i cançó tenia hilarants speech sobre les batudes de la policia, els pixadors de la plaça Catalunya, les pallisses dels puters i similars floretes.

Amb el seu dolç somriure es feia voler allà on anava. Tant entre els companys de professió com en l’actual dia a dia. Vivia des de feia molt a Enric Granados amb Còrsega i en qualsevol lloc on coincidissis es palpava l’afecte que qualsevol li tenia. Ahir el veïnat estava consternat. A El Filete Ruso fins i tot havien penjat fora una foto seva emmarcada. Davant, l’estilista Carolina Allande explicava com fa escassos dies va anar a veure-la. No li va dir res de l’avançat que estava ja el càncer que patia, però sí que volia que tinguessin una nova foto juntes.