El renaixement de Renée Zellweger

Fa dues dècades era gairebé impossible acostar-se a un quiosc sense que Renée Zellweger et mirés des de la portada d’alguna revista; per la seva prolífica carrera cinematogràfica i la seva agitada agenda privada, vivia gairebé completament sota els focus. I va arribar a tenir tanta pressió per això que va decidir allunyar-se. Però com que no hi ha coses que agradin més a Hollywood que una història de renaixement, falten només uns dies –la gala d’entrega dels Oscar tindrà lloc el 9 de febrer vinent– perquè l’actriu consumi el seu gràcies a la seva interpretació de Judy Garland en el ‘biopic’ que avui arriba als cines. Diguin-ne ‘renéeiximent’.

Dirigida per Rupert Goold, ‘Judy’ se centra en una sèrie de concerts que l’actriu i cantant va fer a Londres des de finals de 1968, només un any abans de la seva mort i irreparablement castigada per una vida marcada per l’addicció, l’abús i la depressió. Així mateix, la pel·lícula inclou escenes retrospectives que recorden els anys d’adolescència de l’estrella i la mostren sotmesa a un control tirànic per part del productor totpoderós Louis B. Mayer –que la humiliava, la sotmetia a dietes alimentàries insuportables i la va fer addicta a un còctel de pastilles estimulants i tranquil·litzants– que li va deixar seqüeles per tota la vida. La dona que hi ha en el centre de ‘Judy’, doncs, és producte d’una cultura tòxica no exactament igual que el cas Weinstein va deixar al descobert, però sí íntimament connectada amb aquesta. Alhora, la seva trajectòria convida a establir prou punts de contacte –i tants de contrast– amb la de l’actriu que la interpreta com per assumir que aquesta última va passar 25 anys preparant-se per al paper.

Carn de xafarderia

Si hem de dir la veritat, Zellweger va començar oficialment a tornar al cine fa tres anys, després de posar fi a un parèntesi de sis, per ficar-se per tercera vegada a la pell del que fins ara era el seu personatge més icònic a ‘Bridget Jones’s Baby’ (2016). Va semblar que el temps no hagués passat, però el cas és que sí que ho havia fet. I tant la seva absència com el que al seu dia va conduir-hi serveixen per explicar una cosa de la qual també la carrera de Garland és paradigmàtica: la facilitat de Hollywood per fabricar ídols i després rebutjar-los.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

Durant un temps, des del seu ascens a la fama amb Tom Cruise a ‘Jerry Maguire’ (1996), Zellweger semblava imparable, especialment quan va obtenir tres nominacions a l’Oscar per ‘El diario de Bridget Jones’ (2001), ‘Chicago’ (2002) i ‘Cold Mountain’ (2003), i finalment va aconseguir l’estatueta gràcies a la tercera d’aquestes pel·lícules –totes tres, recordem, eren produccions de Harvey Weinstein–. En aquell temps es va convertir en la favorita per a les alfombres vermelles i per als editors de moda; també en obsessió per a la premsa del cor, que va seguir amb atenció les seves successives relacions sentimentals –amb Jim Carrey; amb el líder de The White Stripes, Jack White; amb Bradley Cooper–, les seves activitats nocturnes i el perímetre de la seva cintura. A mesura que la seva presència als tabloides creixia, no obstant, els bons papers van començar a escassejar. El 2009 va protagonitzar tres pel·lícules genuïnament terribles, ‘Executiva amb problemes’, ‘Mejor sola que mal acompañada’ i ‘Expediente 39’. El 2010 va decidir desaparèixer.

Va aprofitar l’aturada per viatjar i fer-se una casa; va tornar a l’escola per estudiar relacions polítiques; va fer teràpia. Amb prou feines es va deixar veure en públic. El 2014, després d’aparèixer en una cerimònia de premis, es va convertir en objecte de comentaris cruels pel que internet va assumir que era una operació de cirurgia plàstica que li havia alterat el rostre per complet. El públic havia deixat de prendre-la seriosament, i inicialment la seva tornada a la pantalla no va semblar revertir aquesta opinió, molt menys després que el 2017 corregués com a pólvora la notícia que al seu dia havia accedit a prestar favors sexuals a Weinstein a canvi d’una empenta professional. ¿Què va fer ella sobre això, a més de negar-ho? Va rodar ‘Judy’, la pel·lícula gràcies a la qual de ben segur que obtindrà el seu segon Oscar i que abans d’això ja li ha servit per deixar clar, als altres i a si mateixa, que ha tornat per quedar-se.