Angel Olsen: «El meu disc feia saltar l'agulla del plat»

L’última vegada que vam veure la cantautora folk-indie rock Angel Olsen a Barcelona va ser amb una gira de tornada als orígens, sense banda, només ella i la seva guitarra sobre l’escenari. El seu últim disc havia de ser així: enganyosament simple, emocionalment visceral. Però ‘All mirrors’ va acabar sent tota una aventura de pop orquestral, sense deixar de ser, d’altra banda, una ostentació d’emoció pura. Olsen presenta aquest disc captivador, el millor internacional del 2019 segons EL PERIÓDICO, diumenge a Razzmatazz (21.00 h). 

Aquest havia de ser un disc en baixa fidelitat, però ha acabat sonant gairebé més gran que la vida. ¿Què va passar?

Vaig fer aquest disc en solitari també, però de moment no el publicaré. Potser en el futur. El 2020 o el 2040. Tot va ser bastant gradual: primer vaig pensar que potser estaria bé incloure-hi algunes cordes, només en certes parts, però de mica en mica em vaig anar deixant portar i vaig començar a pensar en un disc molt més gran. De tota manera, no sé fins on pot créixer el meu so. De fet, tinc el pla de fer una altra gira en solitari ben aviat. 

Cap àlbum seu s’assembla realment a l’anterior. ¿Cada disc és una reacció al que va venir just abans?

Entenc el que vol dir. Potser hi ha una mica d’això. Però conec els meus discos tan a fons que en tots hi veig la llavor del que va venir després. Per exemple, segons la meva opinió ‘Pops’ [la balada final de ‘My woman’, el seu disc del 2016] ja era com un pont cap a ‘All mirrors’.

És coneguda per voler supervisar cada aspecte de la seva carrera i de la seva obra

Aquestes cançons tenen moltes peces i complexitats, i cada peça anava arribant una a una. Era una cosa amb què no comptava quan em vaig plantejar fer un disc més orquestral de l’habitual. Cada tema era un puzle. De vegades, la meva feina del dia consistia, simplement, a decidir on posar una peça, com, per exemple, el baix. Altres dies la meva feina consistia a aprendre a deixar marxar la versió original. Jerek [Bischoff; arranjador] sabia agafar les meves cançons i portar-les a un lloc que jo mai hauria imaginat.  

¿I li va costar aprendre a això, a deixar marxar?

Va ser una mica difícil en un primer moment. Al cap i a la fi, soc una control friqui. De vegades proposava alguna cosa a Jerek i ell em mirava amb cara estranya i deia: «¿De debò?». Tenia raó. ¡Les seves idees sempre eren millors!

Ja estem acostumats a la visceralitat en els seus discos, però ‘All mirrors’ és una catarsi gairebé constant. Arriba al punt de recordar el ‘Vulnicura’ de Björk.

No estic segura d’haver arribat a escoltar-lo. Sí que ha quedat un disc bastant intens. Jherek apostava molt per la textura i, sobretot, per crear dissonàncies: que la veu prengués una direcció però que hi hagués coses estranyes passant al seu voltant, com empenyent-la en altres direccions. A mi això al principi em trastocava, no l’hi veia sentit, però ara em sento molt a gust dins de temes així. El disc és tan intens que premsar el vinil va ser un malson. Vam haver de fer diverses proves fins a trobar una barreja que no fes saltar l’agulla del plat.

S’està citant molt el pop orquestral dels 60, amb raó, crec, per parlar d’aquest disc, però vostè pensava més en els 80...

Era una qüestió visual i també compositiva. En aquella època hi havia molta música que no se cenyia a les estructures rock clàssiques, sinó que divagava molt. Això m’atreia.

Parlem una mica de les lletres. Segons sembla, tracten sobre acceptar el nostre costat fosc.

Com a mínim, admetre-ho. Jo era una persona totalment egoista. Quan em passaven coses dolentes, em resultava fàcil centrar-m’hi i utilitzar-les com a excusa per a la meva actitud. En el disc m’enfronto a coses dolentes que m’han fet, però també a aspectes de mi mateixa que no m’agraden.

Notícies relacionades

Lliçons estètiques

Patricia Evangelista , periodista: "Duterte no va mentir: va dir que mataria els seus ciutadans i ho va fer"

Fins fa poc pensava dirigir els seus propis clips, però en aquest disc ha cedit aquesta tasca a Ashley Connor, una directora de fotografia que últimament és a tot arreu. Va trebalalr en el pilot de ‘Ramy’ i en aquest gran especial de la còmica Jenny Slate per a Netflix.

Els vídeos d’Ashley són increïbles. Ho he deixat a les seves mans, però almenys em deixa estar durant el procés de muntatge. Vull saber quines imatges s’utilitzen, i ella ho entén. Certes imatges poden ser indissolubles d’una carrera. Vull que totes m’agradin o que em semblin apropiades.