'Sobre lo infinito': la mirada omniscient de Roy Andersson

L’últim treball de l’inclassificable cineasta suec Roy Andersson es basa en ‘Les 1001 nits’. Ho fa, certament, però de manera molt més que lliure. Andersson acudeix a l’estructura del conte dels contes oriental i la porta al seu terreny, el dels retaules vivents. ‘Sobre lo infinito’ només pot decebre els que no combreguen amb aquest tipus de plantejaments. Als altres els té guanyats per endavant: és una de les seves obres més hipnòtiques, un d’aquells films en els quals se’t permet posar la vista en l’enquadrament tot el temps que necessitis, per observar-ne i descobrir-ne els matisos, com si estiguessis una bona estona contemplant un mateix quadro. A Edward Hopper, segur, el cine d’Andersson el fascinaria.

Perquè també hi ha alguna cosa del pintor nord-americà en aquesta manera de pintar a la pantalla, amb colors pàl·lids i sempre en plans mitjans i generals –no hi ha ni un sol primer pla a ‘Sobre lo infinito’–, anant d’una escena a l’altra, d’una història a la següent, d’un retaule a un altre, a partir d’una idea cohesionada de les diferents etapes en la vida de qualsevol ésser humà.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Apareixen un predicador en crisi de fe que somia que el crucifiquen. Un home que va protegir el seu honor matant la seva filla. Una violenta baralla conjugal davant d’una peixateria. Un moment al búnquer de Hitler durant els últims bombardejos aliats. Una veu, sempre omniscient, ens diu que ha vist un home que pregava per la seva vida (i Andersson filma un soldat davant d’un escamot d’execució), però també una cosa tan simple com una dona que té problemes amb les seves sabates.

En una de les imatges més singulars del film, dos amants floten sobre una ciutat en ruïnes. La càmera es mou tan imperceptiblement que gairebé ni es nota, i l’efecte és d’una bellesa inigualable en el cine contemporani.