Lagartija Nick, bellesa entre les ruïnes a l'Apolo

Treballant amb un material tan sensible com és la denúncia de les guerres i els bombardejos de la població civil, és fàcil que el concepte acabi sent més gran que les cançons, però Lagartija Nick ha trobat la manera de fer-ho en el seu punt just de sentiment i gravetat. ‘Los cielos cabizbajos’, la seva última obra, convida a fer un passeig pels escenaris de l’horror valent-se d’un material despert, que esquiva temptacions efectistes i desplega un llenguatge sonor substanciós, amb fúria elèctrica dosificada i un halo de puresa espiritual.

És el disc que Antonio Arias i companyia ha confeccionat a partir de les maquetes i esbossos que va deixar el malaguanyat Jesús, germà del líder, mort el 2015 als 52 anys. Una obra encaminada a exorcitzar el dolor i el mal causats de vegades per la intel·ligència, amb expressions com ‘Nagasaki’, cançó que, seguint el guió de l’àlbum, va obrir aquest dissabte la sessió de l’Apolo amb els seus àngels cantaires (el cor de cambra ARSinNova) i les cordes de l’‘ensemble’ del Centre Superior de Música del Liceu. Peça que es va fondre amb la «sombra de la noche» encarnada per ‘Buenos días Hiroshima’, acollint-se a un rock temperat, amb subtils brots d’electrònica i l’aportació externa del piano vertical de David Montañés.

Ballant amb fantasmes

Notícies relacionades

L’OTAN del "papi" Trump

Borja-Villel combat la narrativa burgesa del museu tradicional

So sobri, amb capes i sediments, al servei de peces que transformaven el dol en denúncia irada (‘Acción reacción’), meditació sobre les religions (‘Europa Ío’) i dansa de fantasmes amb girs macabres (‘Gernika 2019’). Lagartija Nick, o Sargantana Nick, com es va permetre fer broma Arias enmig de tanta desolació, en format expandit i recalant en cada una de les estacions de l’àlbum, amb petits canvis d’ordre, i una peça inèdita, ‘Dresden’, que el grup va interpretar per primera vegada i que va interpretar el cor a soles.

Cançons que es bastaven i sobraven per sostenir el concert, en què no hi va haver lloc per a cites a altres discos ni per a bisos. Van ser tretze peces que ens van portar fins a un recés de calma d’‘Ola equivocada’, amb el parlament de Che Guevara d’intencions justicieres, i d’aquí a l’evocació «dels Romeu i Julieta de Sarajevo», el ‘crescendo’ a cop d’‘Intrusos’ i la purificació de ‘Somalia’, estirada amb una coda instrumental que va fer emergir la bellesa balsàmica entre l’atrocitat. «Jesús va deixar el seu cor en aquestes cançons per obrir-lo a vosaltres», va indicar Antonio Arias, recordant-nos a qui devíem la inspiració primera d’aquest viatge plasmat en el, potser, disc més colpidor del 2019.