Les dones directores manen als Gaudí

Aquest diumenge se celebra a Barcelona la 12a edició dels premis Gaudí, i per escalfar motors, l’Acadèmia del Cinema Català va voler reunir els quatre nominats a la millor direcció. ¿O hauríem de dir nominades? Al cap i a la fi, elles hi són majoria: Lucía Alemany (‘La innocència’), Neus Ballús (‘El viatge de la Marta’) i Belén Funes (‘La hija de un ladrón’), tres dones contra un home, Carlos Marques-Marcet ‘Els dies que vindran’).

La representativitat importa, però tindria menys pes de no donar-se, a més, la qualitat. I tant els crítics com els espectadors, però sobretot els crítics, s’han posat d’acord a lloar les virtuts d’aquestes quatre pel·lícules, en les quals la limitació de mitjans ha sigut gairebé més una ajuda que un problema: per capturar una certa classe de veritat, com menys artifici, ornament i diners, potser millor. Es podria recordar l’exemple dels neorealistes italians, que amb el mínim van arribar al màxim. «Nosaltres la podríem haver fet més còmodament, però no sé si millor», sentencia Funes. Connectant amb aquesta idea, Alemany explica que el rodatge va ser una mica «de guerrilla», però és que «de vegades ha de ser així».

Amor i desamor per l’obra pròpia

El crític Àlex Gorina, que exerceix de moderador de l’acte a la seu de la SGAE, demana a aquests joves directors que facin una declaració d’amor a la seva pel·lícula. En algunes, les més divertides, s’hi colen indicis de desamor. Com quan Alemany li va dir a ‘La innocència’, el seu relat iniciàtic amb fons de festes majors a Traiguera: «A partir d’avui, t’acceptaré com ets i deixaré de pensar en el que hauries d’haver sigut o hauries pogut ser». O com quan Funes diu sobre ‘La hija de un ladrón’, el seu drama social sobre la paternitat: «No vull veure-la més, vull que faci la seva vida, que jo faci la meva... I ens trobarem en el futur, quan puguem ser amics». A tots els directors, novells o no, els passa el mateix: sobreanalitzen els seus projectes fins al punt de deixar de veure’ls qualsevol gràcia.

Però els espectadors els han vist d’una altra manera, i el boca-orella ha beneficiat aquestes petites històries entorn del pes de la família («un univers inesgotable d’inspiració i drama», diu Funes), estructurades sempre entorn de personatges femenins poderosos. «Tres d’elles són dones joves –explica Ballús, amb referència a les heroïnes de ‘La innocència’, ‘El viatge de la Marta’ i ‘La hija de un ladrón’–. Elles en són les protagonistes i després hi ha satèl·lits que formen una xarxa de relacions». Són pel·lícules, com diu Ballús, sobre «com es relacionen les dones amb el món; tant de bo, en el futur, també vegem més pel·lícules sobre dones en l’entorn professional».

En el cas de ‘La hija de un ladrón’, la maternitat ja és un fet comprovat, viscut, però a ‘Els dies que vindran’ amb prou feines passem del clímax del part: tota la pel·lícula és el preparatiu per a aquell moment i els dies venidors, una cosa que la parella protagonista, Maria Rodríguez Soto i David Verdaguer, experimentava alhora en la vida real. Ells i la seva petita Lupe són tan amos del film com Marques-Marcet, si no fins i tot una mica més: «Sense la Maria, en concret, mai hauria existit el seu personatge i mai hauria fet aquesta pel·lícula», diu el director, que per una vegada ha passat de posar-se a si mateix en el relat. «Natalia Tena era el meu alter ego en les anteriors [‘10.000 km’ i ‘Tierra firme’]. Si aquesta pel·lícula és un autoretrat, ho és tan sols quant a la manera d’entendre el món».

La millor part de tot això 

Preguntats sobre quin era la millor part de fer una pel·lícula, si imaginar-la, rodar-la o muntar-la, hi ha respostes de totes classes. Funes es queda amb el moment d’escriure, «quan la pel·lícula és un misteri que comparteixes amb el guionista». A Alemany i Ballús el que els agrada és rodar. «Quan estic escrivint, m’angoixo molt de no veure-ho tot materialitzat», diu la primera. «A mi el rodatge em sembla fascinant», afirma la directora d’‘El viatge de la Marta’, sobre les vacances de Nadal d’una adolescent a l’Àfrica. «El meu repte era liderar un equip de 60 persones amb senegalesos, catalans, francesos, xilens... En tots els departaments hi havia tres cultures barrejades com a mínim». Marques-Marcet sol quedar-se amb el muntatge, «en què es troba l’última màgia», però li costarà oblidar un rodatge «tan creatiu».  

Tres temes candents

A la cerimònia dels Gaudí sortiran, segurament, temes polítics, socials i culturals de tota classe; vivim temps de particular tumult, per bé i menys bé. ¿Quina és l’opinió dels quatre cineastes sobre tres assumptes en concret, començant per la iniciativa Actua Cultura, que exigeix al Govern català que el pressupost destinat a cultura pugi del 0,6% al 2%. «El pressupost ha d’augmentar», diu Ballús. «És evident que no impactem en la societat com caldria i que les pel·lícules no viatgen prou bé. Això és un problema de pressupost». 

Quant a la qüestió de la paritat, els petits avenços –la foto dels nominats a millor direcció parla per si sola– no ens haurien de fer abaixar la guàrdia. Falta, com va dir Marques-Marcet, «que hi hagi càrrecs de poder reals, que hi hagi paritat en tots els sentits. ¿Qui són els caps de les productores?».

Notícies relacionades

'La hija de un ladrón' i 'Els dies que vindran' acaparen els Premis Gaudí

Premis Gaudí 2020: Horari i on veure la gala d'avui per TV

Tercer tema que potser surti a la palestra: la llibertat d’expressió. Si hi tornés a haver censura, hi ha dues opcions, creu Funes: «Convertir-te en Berlanga i burlar-la, o, si no, doncs anar-se’n». «N’hi ha molts que us n’aneu», va dir Gorina, segurament en relació amb l’èxode creatiu cap a Madrid.

«Gaudí ben guanyat»

Per no acabar en un punt queixós, s’anima les directores a intercanviar declaracions d’amor. Funes ho té clar: «Guanyi qui guanyi, és un Gaudí ben guanyat. És que [totes aquestes pel·lícules] molen. I això no és una cosa que passi tan habitualment».