ESTRENES DE CINE

'Jojo Rabbit': un Hitler de riure

La comèdia de Taika Waititi es burla del nazisme a través d'un nen que té com a amic invisible un Führer en versió bufa

61820

61820

4
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

És cert que Adolf Hitler dona per a molts acudits: sobre el seu petit mostatxo; sobre la seva obsessió amb l’ideal físic ari –alt, ros, pur–, malgrat que ell era moreno i rabassut, o sobre els seus histèrics discursos; i també ho és que cineastes tan il·lustres com Chaplin i Lubitsch ja van fer al seu dia pel·lícules que es burlen del Führer i dels seus sequaços. Però, per a molts, l’humor sobre l’Holocaust continua sent problemàtic. El que els nazis van fer, diuen, és massa inhumà per admetre rialles.

«La idea que només les pel·lícules depriments poden ser rellevants, que les comèdies no poden canviar el món, em sembla ridícula. Soc incapaç de contar una història que no sigui divertida; si ho intentés, especialment parlant del nazisme, acabaria enfonsat en la misèria», assegurava sobre això el director Taika Waititi en el passat festival de Toronto. El seu nou llargmetratge, ‘Jojo Rabbit’, retrata els nazis com éssers patètics i idiotes i els nega el dret a ser presos seriosament, tot i que, això sí, alhora reconeix la facilitat amb què la ideologia feixista i el discurs de l’odi corrompen la gent, especialment els febles.

Per a això, la pel·lícula observa Jojo Betzler, un nen de 10 anys que creix a Alemanya en els últims compassos de la segona guerra mundial. El xaval idolatra Hitler i aspira a ser el perfecte nazi, però és massa feble per aconseguir-ho; ni tan sols té coratge per matar un conill. Com que el seu pare està absent de la seva vida i la seva mare (Scarlett Johansson) sovint no té temps per a ell –és membre de la resistència al règim–, en Jojo s’inventa un amic imaginari, que no és cap altre que Adolf Hitler en persona o, més ben dit, una versió bufa del Führer.

trailer-jojorabit / periodico

Quan descobreix que la seva mare està amagant una adolescent jueva a l’àtic de la casa familiar, en Jojo immediatament es veu atrapat entre l’impuls de no delatar la seva progenitora i la repulsa que li causa tenir un monstre a casa. No obstant, a mesura que va coneixent la intrusa, el nen s’adona que els jueus ni s’alimenten de nadons, ni tenen banyes ni dormen penjats de cap per avall. Sobre el paper, és veritat, res d’això sona especialment graciós; és l’habilitat de Waititi a l’hora d’inserir comèdia de traç gruixut en un context històric tràgic el que dota ‘Jojo Rabbit’ de la seva personalitat única.

Des de l’inici de la seva carrare que el director neozelandès explica amb humor històries sobre nens perduts i pares absents. De fet, ‘Jojo Rabbit’ és una cosa semblant a la tercera entrega de la seva trilogia sobre l’assumpte –‘Boy’ (2010) i la magnífica ‘A la caza de los ñumanos’ (2016) són les altres dues. Va escriure la pel·lícula fa vuit anys, però per llavors cap estudi va voler donar llum verda a una sàtira sobre el nazisme. Va guardar el guió en un calaix fins al 2017, precisament l’any en què va dirigir el superèxit ‘Thor: Ragnarok’; llavors, els estudis Fox Searchlight li van proposar finançar la pel·lícula, amb una condició: que ell mateix s’encarregués d’interpretar Hitler. «Des del principi vaig saber que no retrataria el dictador de manera fidedigna, perquè això m’hauria obligat a estudiar els seus moviments i la seva manera de parlar, i un monstre com ell no mereix que ningú faci aquest esforç», recorda el director, de mare jueva i pare maori.

Notícies relacionades

En canvi, la versió del Führer que ‘Jojo Rabbit’ proposa és com un transsumpte encoratjat de Bart Simpson, i amb tota la intenció: demostrar que el nazisme només podia tenir sentit per a algú amb la ment d’un nen. «N’hi ha prou de fixar-se en la iconografia de les SS». «A la sivella del cinturó portaven estampats uns llampecs i, al barret, una calavera. ¿Qui, si no un nen, pensaria que aquest tipus de símbols són ‘cool’?», opina Waititi. Aquest enfocament ha fet que la pel·lícula hagi rebut les crítiques dels qui consideren que retratar tots els nazis com uns estúpids –en una escena, un soldat a qui se li ha ordenat que aconsegueixi un ramat de pastors alemanys apareix acompanyat d’uns senyors amb armilles de llana– és una manera de frivolitzar sobre la pitjor atrocitat del segle XX.

Sigui com sigui, ‘Jojo Rabbit’ arriba als cines en un moment en què el neofeixisme cotitza a l’alça a tot el món i en què, per tant, opina Waititi, cap demanda de tolerància sobra. «Les estadístiques diuen que el 66% dels mil·lenistes nord-americans no saben què és Auschwitz i ja sabem que qui no coneix la història és més procliu a repetir-la». El mal, en altres paraules, té una gran capacitat per reciclar-se i ‘Jojo Rabbit’ és una afable crida perquè estiguem atents.