LA SEU DE LA 'GAUCHE DIVINE'

Un llibre i una exposició entronitzen la mítica sala Bocaccio

El periodista cultural Toni Vall publica 'Bocaccio, on passava tot' i comissaria la mostra al Palau Robert

zentauroepp51756159 15 01 2020   icult   barcelona  palau robert  toni vall auto200115185113

zentauroepp51756159 15 01 2020 icult barcelona palau robert toni vall auto200115185113 / Robert Ramos

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Ha de tenir una aurèola molt mítica un local de festes perquè acabin en una sala d’exposicions els miralls dels seus lavabos. Però així és: han passat 35 anys des que va abaixar la persiana la sala Bocaccio i el Palau Robert acull una exposició que entronitza el mite, i que entre tot el que exposa, exposa els miralls del lavabo. No és cap bestiesa. Per molt magnífics que siguin, són uns miralls de lavabo. Però aquesta és la mida de l’assumpte. Sembla una picada d’ullet dels déus del temps que aquest mateix any el Brooklyn Museum tingui previst obrir al públic ‘Studio 54, Night Magic’, sobre la mítica discoteca novaiorquesa. S’ha de ser una sala llegendària per acabar ungida en un museu. Bocaccio, a la seva barcelonina manera, ho va ser.

«Bocaccio havia de tenir el seu propi llibre», diu l’autor, atret des de fa anys pel magnetisme de l’antiga sala barcelonina

Darrere d’aquesta entronització hi ha el periodista cultural Toni Vall, que ha escrit un llibre sobre l’antic local de Muntaner animat per la certesa senzilla que «Bocaccio havia de tenir el seu propi llibre», segons va dir aquest dimecres en la presentació que va tenir lloc al centre cultural del passeig de Gràcia. El va atreure, precisament, el mite: la perenne presència de Bocaccio en la memòria barcelonina. Que sempre saltava el seu nom en alguna xerrada, que sempre apareixia alguna cosa en la premsa. Col·leccionista irreductible –algú diria que compulsiu–, va començar a acumular objectes d’una sala profusament productora d’objectes: fotos, targetes d’invitació, copes, gots, cendrers... A algú envoltat així de Bocaccio, i periodista, algun dia se li havia d’ocórrer posar-ho tot en un llibre. L’exposició va ser la conseqüència natural.

El tamboret de Bocaccio propietat de Guillermina Motta, la foto de Serrat en concert amb el seu propi tamboret i la famosa foto que Oriol Maspons va fer a Teresa Gimpera per a un cartell de promoció de la sala. / ROBERT RAMOS

De manera que l’entronització és per partida doble: d’una banda, l’exposició, ‘Bocaccio, temple de la Gauche Divine’, al Palau Robert fins a mitjans d’abril. De l’altra, ‘Bocaccio, on passava tot’ (Columna), el llibre de Vall. Tot està relacionat. El periodista barceloní és el comissari de l’exposició. El 70% dels objectes exposats són els de la seva col·lecció particular, i també són part substancial del llibre: recorren les pàgines centrals del volum com un apèndix imprescindible. Alguns els portava a les entrevistes amb els personatges que van viure l’època daurada de la sala barcelonina, per esperonar la seva memòria. Aquesta foto, senyor Herralde, ¿recorda aquesta foto? En la qual Carlos Barral, Josep Maria Castellet, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo i Antoni de Senillosa celebraven els seus aniversaris. L’11 de maig del 78.

Objectes fetitxes

Notícies relacionades

A la mostra, els vells objectes de la sala es tornen fetitxes, que és probablement el millor a què pot aspirar un vell objecte. Els miralls del lavabo, ja està dit. Però no és menys sorprenent veure en una urna de vidre el tamboret que Oriol Regàs, el fundador de la sala, va regalar a Guillermina Motta, etiquetat com si fos una obra d’art: «El tamboret de Bocaccio que Oriol Regàs va regalar a Guillermina Motta. Col·lecció Guillermina Motta». L’amo va regalar tres tamborets: un a Motta, un a Colita –que pel que sembla va extraviar– i un a Serrat, que el cantant encara utilitza de seient en tots els seus concerts. L’entrada a l’exposició és la mateixa entrada de fusta que donava la benvinguda a l’antiga sala, i en una altra urna de vidre hi ha una butaca folrada de vellut vermell etiquetada així: «Butaca de Bocaccio. Col·lecció Domingo Arimany». Hi va haver gent amb visió que ja va intuir al seu dia que els objectes de Bocaccio tenien un valor que transcendia allò material. Tenien el valor de la memòria.

Tant el llibre com la mostra han sigut confeccionats sota el convenciment que Bocaccio va ser molt més que una discoteca

Tant el llibre com la mostra han sigut confeccionats sota el convenciment que Bocaccio va ser molt més que una discoteca, molt més que una sala de festes, molt més que un local de la part alta de Barcelona on es reunien privilegiats liberals, molt més que un focus d’antifranquisme i molt més que el lloc associat per sempre a la ‘Gauche Divine’. «Bocaccio era una marca», defensa Vall, abans de recordar que també va ser un segell discogràfic i una empresa editorial, i fins i tot una productora audiovisual. La mostra recull tot això i de tot això en parlen els més de 20 personatges que va entrevistar per al volum: Oriol Bohigas, Juan Marsé, Teresa Gimpera, Rosa Regàs, Enrique Vila-Matas, Joan Manuel Serrat, Colita... Tots van passar per allà. Quina sort.