Crítica de 'Fortuna': acostament espiritual a la immigració

El suís Germinal Roaux s’acosta al drama de la immigració d’una manera diferent. D’una banda, des del punt de vista estètic s’esforça per oferir moltes dosis d’estilització formal; d’altra banda, abandona la perspectiva més política i social inherent a aquest problema per endinsar-se en un terreny molt més espiritual.

Ho fa a través dels ulls d’una nena etíop que ho ha perdut tot i que es troba sola en un lloc d’acollida dels Alps mentre amaga que està embarassada. La seva única interlocutora és la Verge, mentre que els adults al seu voltant decideixen el seu destí sense comptar amb ella.

Notícies relacionades

Una epopeia de soroll atonal a l'hora del vermut: així s'inaugura el Primavera Sound a 6 quilòmetres del Fòrum

Nou ex consellers de Cultura, contra el trasllat de les pintures de Sixena: «Seria una pèrdua irreparable»

La religió s’utilitza com a agafador, però també com a generadora de culpa i frustració. La pel·lícula bascula entre el pes i el dolor quotidià de la petita, explotant la seva innocència, i una sèrie de somiejos poètics que doten al relat d’una atmosfera entre mítica i espectral, reforçat per un tractament visual en blanc i negre d’una poderosa força expressiva.

‘Fortuna’ es mostra especialment emocionant en els seus silencis, amb aquesta nena ferida i òrfena totalment perduda que mira per la finestra amb una barreja de malenconia i esperança, però també en els seus diàlegs, especialment els protagonitzats pel personatge que interpreta Bruno Ganz (en un dels seus últims papers), un sacerdot obsessionat amb la idea de la justícia i la bondat.