El Mago Pop ens fa creure que 'Res és impossible'

Quan veiem un espectacle de màgia, inconscientment, intentem gairebé sempre esbrinar on és el truc. Però hi ha il·lusionistes davant de qui aquesta pregunta no es contempla, ja que quan fa una estona descobreixes que el millor és oblidar-te de buscar la lògica i disfrutar de les increïbles experiències que estàs veient amb els teus propis ulls. Un és el Mago Pop, Antonio Díaz per als amics, un noi de Badia del Vallès que s’ha convertit en mediàtic gràcies a la televisió i que ha creat un espectacle titulat Res és impossible que arriba ara al Teatre Victòria després d’una llarga temporada d’èxit a Madrid.

L’escenari està ocupat per una cortina blava i una pantalla al centre. En els laterals es poden veure les façanes d’una casa antiga, gairebé victoriana, i utilitza en tot moment una il·luminació elegant, combinada amb una cuidada selecció musical i uns números espectaculars. Seria una cosa així com veure un espectacle de David Copperfield o passar una hora a Las Vegas. Aquest és el nivell.

Records d’infància i primers trucs

En el muntatge hi ha fragments de vídeos. El primer és un muntatge sobre les seves actuacions de carrer i, després, ens explica amb animació, a tall d’exemple, que un abellot no compleix les condicions físiques per poder volar i, no obstant, ho aconsegueix. Res és impossible. Viatgem ara a la seva localitat natal en el passat quan era un nen, tenia un pòster de Retorn al futur i li prometia a la seva mare (tot i que gairebé no se la veu, descobrim que és Carmen Maura) que un dia podria volar.

  

 

Encara ni ha sortit a l’escenari i el públic aplaudeix espontàniament. Surten primer els seus sis ajudants i la seva aparició inicial a partir d’una caixa buida és sorprenent i va assegut a sobre de... (secret). Les espurnes i els focs es posen en marxa per rebre’l i els espectadors el saludem amb una gran ovació que serà el preludi d’una gran nit. Fa broma amb nosaltres i també ens pren una mica el pèl, juga amb un mocador vermell, aixafa una llauna de refresc a distància, canvia la marca d’una xocolatina diverses vegades en segons, trenca un mapa, però alguna cosa no ha sortit bé i s’ha de repetir per la qual cosa executa tot el número però va enrere. ¡Impressionant!

Un còmic i un homenatge

Ens explica que ha editat un còmic sobre les seves peripècies i fa unes preguntes al públic a l’atzar i sembla que una altra vegada ens ha pres el pèl. ¿Serà així o ens prepara una nova sorpresa? Durant la funció, un parell de càmeres el van seguint per projectar a la pantalla el que està passant i que ni els de les últimes files es perdin detall.

Mad wall és el següent joc. Posa dos vasos a distància perquè es tapin l’un a l’altre i fa màgia amb un anell que mai saps on ni com pot aparèixer, fins i tot pot ser que floti. En el vídeo se’l veu jugant amb un helicòpter i ret homenatge al mític mag Cardini que, a principis del segle passat, destacava per moure una bola pels dits de la seva mà amb sorprenent destresa. L’emula i també les cartes de pòquer fan la seva aparició (i desaparició).

De ‘La casa de papel’ al braçalet

Unes pilotes gegants serveixen per elegir els voluntaris i el següent és un número de teletransportació, com si fóssim al’Enterprise de Star Trek,  però combinat amb uns ajudants vestits com a La casa de papel amb granota vermella i careta daliniana mentre sona el Bella Ciao i fa de professor. Transcorre a la caixa forta d’un banc i recorda una mica el de la pel·lícula Ahora me ves. ¿S’hi deu haver inspirat? El desenllaç és increïble i ni tan sols l’espectador escollit sembla tenir una explicació coherent.

Suena el Life on Mars de David Bowie mentre intenta explicar-nos el que és la intel·ligència col·lectiva. En un experiment es va intentar esbrinar el nombre indeterminat de caramels que contenia un pot i ningú en va encertar la xifra exacta, però la mitjana entre tots sí que va resultar ser la correcta. O això ens expliquen. És el moment de demostrar-ho mentre toca el piano i també serà l’ocasió per saber per a què serveix un braçalet que ens han fet posar-nos a l’arribar. El resultat és simplement inexplicable, ja podem buscar el truc, que sembla mentida el que ens mostra.

Se situa en una taula per fer màgia de prop amb els trossos d’una foto prèviament firmada (les càmeres el segueixen perquè el puguem veure bé) i, després, busca entre el públic una nova víctima per a una escena d’equilibri impossible (perdona, Antonio, això sí que és impossible) mentre utilitza les ombres xineses. Quan la noia torna a la seva localitat li expliquen el que ha passat i no s’ho pot creure. És el que té la màgia...

Missatge per a pares i fills

La següent escena va dedicada als nens. Els insta a desenvolupar la seva creativitat i fer realitat els seus somnis. Que ningú els digui que no els aconseguiran (missatge per als pares) i l’il·lustra amb imatges de Forrest Gump. Dos petits demostraran que poden aconseguir una cosa que va més enllà de la seva imaginació. A la pantalla mostra la seva trobada amb el físic Stephen Hawking i pretén fer realitat el seu somni infantil de volar (reconeix l’impacte que li va provocar la vella pel·lícula de Superman). Enmig, uns cèrcols o una caixa tancada per demostrar que no hi ha truc. ¿N’hi hauria d’haver, no? A hores d’ara ja ens ho creiem tot, fins i tot que pugui tenir ales amagades.

Un nou collage de les seves aparicions televisives al ritme del Viva la vida de Coldplay reuneix a l’escenari tots els que han participat en l’espectacle, voluntaris (forçosos alguns) inclosos per alnúmero final amb dos elevadors i una altra teletransportació vertiginosa. Les cares de satisfacció dels assistents són el millor exemple que han disfrutat i, lògicament, la platea es posa dreta per acomiadar-lo amb aplaudiments i aclamacions. Elegància, fantasia, imaginació i humor en una representació que se’ns ha fet curta (potser l’únic inconvenient que se li pot posar, només dura una hora i quart) però sí és molt intensa. Sens dubte, sortim convençuts que res és impossible. ¿Serà en realitat un espectacle d’autoajuda?  

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"