Skatalà: «El circuit de les festes majors és el més avorrit que hi ha»

Skatalà va obrir el 1985 un camí per a la música jamaicana a Catalunya i, tot i que es va separar el 1998, el seu nom ha estat sempre en boca de les successives generacions de fans i de bandes. Ho demostra cadascuna de les seves reaparicions ocasionals, com la d’avui a Razzmatazz, concert amb les entrades esgotades (triple cartell amb Bad Manners i Buster Shuffle) en què lluirà la seva formació de nou músics, dels quals set són membres originals. Parlem amb un dels dos cantants, Pitu Moregó, i amb el guitarrista Jordi Manyà.

Skatalà, ¿és un grup que està en actiu?

Pitu: No, només ens reunim de vegades, quan ens proposen algun esdeveniment. Però l’any que ve farà 35 anys que es va fundar el grup i segurament farem uns quants concerts, tot i que no gaires.

Van descobrir l’ska a través de la new wave britànica.

Pitu: Sí, perquè l’ska original jamaicà no es va conèixer aquí fins més tard. La nostra curiositat la va despertar el segell britànic 2 Tone Records a partir de 1979, 1980, 1981... Grups com The Beat o Madness. Vam començar a tocar en ‘squats’ i casals, al Guinardó, al Raval... Un circuit bastant ‘underground’.

Jordi: Eren temps en què no existia el concepte «caixet», ni «mànager», ni «horari»... Anàvem carregant instruments i amplificadors i tocàvem on ens trucaven.

En aquella escena hi havia Decibelios.

Jordi: Ells en la qüestió política sempre van ser una mica ambigus, mentre que Skatalà no ho érem. Allà hi va haver una separació. Nosaltres teníem clar on hi havia la frontera: érem antifeixistes i antiracistes.  Vam tocar en concerts per Nicaragua i per Cuba, pels insubmissos, algun festival de les JERC, del MDT, els 11 de setembre...

Pitu: Aquesta era la gent que muntava concerts; un circuit subterrani. No hi havia gaires oportunitats en aquella època. Però sempre vam ser una banda psicodèlica, ¿eh? En el sentit de «tothom va a la seva».

En un dels seus temes clàssics, ‘Llunàtics’, es posen en el bàndol contrari dels xirucaires.

Jordi: Els Llunàtics érem una penya que anàvem a escalar Montserrat. Els xirucaires estaven per allà, però nosaltres anàvem a la muntanya en un pla més ‘destroyer’.

Jordi Manyà va ser simultàniament membre de Dr. Calypso. ¿Com va ser això de tocar en els dos grups alhora?

Jordi: El baixista, Iñaki (Álvarez) i jo vam ser a les dues bandes i vam arribar a fer doblets i fins i tot triplets la mateixa nit. En aquells temps sense mòbils, una vegada vam sortir d’un concert i vam anar fins al Sot del Migdia, on havíem de tocar la set del matí, i ens vam trobar el recinte buit. La guàrdia urbana ens va dir que s’havia suspès. Era el Non Stop Festival.

El 1998, Skatalà es va dissoldre. ¿Per qué?

Pitu: Perquè el circuit de les festes majors és el més avorrit que hi ha i no ens venia de gust repetir-lo cada any.

Jordi: Alguns membres tenien la seva feina de vuit hores cada dia i els caps de setmana els venia de gust estar amb la família i no anar-se’n a tocar a un poble.

Precisament llavors hi havia una nova onada de ska a Catalunya.

Pitu: Bandes com Thorpedians, The Cabrians, Soweto... Just quan vam tancar la barraca. Ells sempre ens posen com a referents juntament amb Dr. Calypso. Però ens donen 50.000 voltes com músics. Nosaltres estiràvem més de creativitat que de virtuosisme. Algú deia «tinc dos acords» i a partir d’aquí sortia una cançó.

L’ska s’ha establert com un ingredient de les músiques de revetlla de grups com Txarango o La Pegatina. ¿Què els semblen?

Jordi: Aquí hi ha una separació absoluta. Estilística, generacional i de tot.

Al Razzmatazz actuen amb Bad Manners. ¿Un dels seus grups de capçalera?

Pitu: Sí, fèiem versions de temes seus als concerts: ‘Lorraine’ i ‘Inner London violence’.

¿Creuen que el nom de Skatalà és on deuria d’estar?

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

Pitu: Mai hem tingut grans ambicions.

Jordi: La gent que ens aprecia, ens aprecia molt. Amb això em conformo. Amb Dr. Calypso sempre notàvem que quan tocàvem un tros d’una cançó de Skatalà la gent es tornava boja.